Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Votar a la força: una nova modalitat autoritària (09/11/2017)
Votar a la força: una nova modalitat autoritària (09/11/2017)
L’audàcia catalana ha de convertir, per partida doble, les eleccions del 21D2017 en una afirmació de la república catalana i també en una elecció encertada dels qui l’han de comandar. Per fer-ho, no sols cal reconstruir el discurs democràtic i legítim derivat del dret universal dels pobles a l’autodeterminació que va permetre, inequívocament, la celebració de la jornada participativa de l’1 d’octubre de 2017, si no que cal tenir present igualment que les exigències democràtiques són ineludibles i inajornables.
Efectivament, si bé la primera condició ja ha estat resolta quan el Parlament de Catalunya, el 6 i 7 de setembre de 2017 va saber, encertadament, obeir el mandat popular, derivat clarament d’un procés transparent d’elecció de representants el 27 de setembre de 2015, la segona exigeix de l’executiu la fortalesa suficient per saber implementar-ne el resultat, sense doblegar-se a discursos amenaçadors o eixelebrats. Els governs quan serveixen l’interès públic no poden quedar-se inactius ni expectants deixant el mandat popular en mans dels més agosarats a l’hora de saltar-se les lleis o declarar el caos general.
Ben al contrari, han d’assumir-ne totes les responsabilitats. En aquest sentit, seria obvi que el primer decret-llei que dictés el govern reconstituït de la República fos per a la constitució d’un poder judicial independent i amb prou categoria acadèmica o professional, per a resoldre les impugnacions que es derivessin directament de tot l’ordenament, ja aprovat, inclòs en la Llei 20/2017, de transitorietat jurídica i fundacional de la República.
Sense un pla d’actuació clar i definit, a les eleccions que s’han forçat no hi concorrerà ni la veritat social ni l’articulació nacional, i ens agradi o no, si no és així, constituirà un retrocés important, que ens situarà col·lectivament, en l’empresa impossible de transformar Espanya (la qual ja té els seu propis detractors), reconduir un desengany popular ampli i afrontar amb feblesa reptes que la societat no pot demorar (pobresa infantil, infraestructures, càrregues impositives, sistema de pensions,...).
Per fer-ho, mal li pesi al Sr. Carles Puigdemont, i a molts fervents independentistes de bona fe, un magma de persones dins una llista unitària poc hi ajudaria, no tant per obtenir un resultat favorable, sinó, no ho oblidem, per implementar-lo de manera efectiva, tot avançant i defensant-se dels impediments que de ben segur provinguin des d’Espanya, el mandat democràtic de l’1 d’octubre de 2017, en el referèndum d’autodeterminació.
El referèndum d’autodeterminació era vinculant, i aquest fet no ha estat desmentit pel govern ni pel parlament en cap moment. Ben al contrari, ha estat reclamat per la població, i les persones de tot tipus han exigit la seva vigència pública. Davant d’això, s’ha optat per actuar en ordenada retirada admetent i convivint amb la intervenció aplicada gràcies a l’art. 155 de la CE (ja que els directors generals i altres càrrecs polítics es mantenen en les seves funcions amb tranquil·litat inusual), i tal com és, participant, quasi acríticament, en les eleccions autonòmiques del proper 21 de desembre de 2017, un cop ha estat dissolt el Parlament de Catalunya, de forma autoritària per part del govern espanyol.
Per tant, hom no pot si no rendir-se davant dels fets i entendre que cal votar, encara que sigui a la força, contra qualsevol pronòstic i sense preguntar-ho.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.