Victòries per a tota la vida, sempre recomençant: ara el 21D (14/12/2017)

Victòries per a tota la vida, sempre recomençant: ara el 21D (14/12/2017)

Des del 2010, amb la sentència del tribunal constitucional espanyol liquidant l’estatut nacional català, tot i ésser autonòmic, s’han succeït diverses etapes, totes amb terminis i objectius. El 9N del 2014 va ésser un primer intent, en forma d’estira i afluixa, que encara cueja; després va venir la solució definitiva, les eleccions del 27S de 2015, i va ésser com un malson; finalment es va succeir el referèndum d’autodeterminació de l’1O de 2017 i ens han encolomat unes eleccions autonòmiques pel 21D de 2017.

En totes elles, sigui el resultat o siguin els programes, tot semblava  ja el moment definitiu, però el cert és que no ha estat així; en cada nova situació política ha calgut recomençar tot tornant a la casella de sortida, sigui en els aspectes de reconstrucció nacional o en els propis quotidians (treball, mobilitat, salut, família,...) que estan molt relacionats amb la dinàmica col·lectiva (atur, despeses, hospitals, discussions,...).

Hi havia una certa i sana il·lusió en que podíem solucionar els problemes que es creuessin en el nostre camí, si com a societat catalana sabíem reaccionar amb energia, atès el nostre esperit transversal i treballador. Ben al contrari, hem vist com tot es complica més cada dia: nacionalment, en la mobilitat, en les relacions laborals, dins de les famílies, per les conviccions,... Com si abans, tot això fos només feina dels dirigents i els polítics, i nosaltres fóssim simples consumidors o revisors acrítics del que succeïa en el nostre entorn.

Ara el ciutadà mitjà, gràcies a les primeres conquestes republicanes, vol ésser més actiu i en conseqüència es posiciona més i millor respecte al que passa en tot el seu entorn. Sovint, fins i tot quedant aclaparat, fins al punt quasi del bloqueig, al  recordar el que va succeir entre el 3 d’octubre de 2017 (aturada nacional) i el 8 de novembre de 2017 (vaga general), en que hom va prendre una embranzida col·lectiva d’una profunditat personal i social difícil d’oblidar.

Una conclusió evident d’aquest periple és que res, llevat la mort, és definitiu, i que l’evolució dels esdeveniments es guanya en un pols continu de conviccions i de neguits, sovint, molt dispars. Per això, el proper 21D no acaba res, i tot recomença, com en el dia a dia de la feina, la família o la vida social. Podem descansar però no ens podem aturar, aquesta és la situació de molts col·lectius humans, entre els que hi ha també els espanyols, no per culpa dels catalans, sinó per les seves pròpies misèries i cansaments.

Els totalitarismes, de més o menys intensitat, ho copen tot i segresten les sanes angoixes que ens exigeix estimar la llibertat, i “els bons temps” del pujolisme també en són un record d’aquesta experiència, en clau catalana.

El famós ciutadà mitjà referent ineludible del que s’entén com alarma social o referència a protegir és una construcció que segueix aquesta mateixa línia, i que en clau espanyola també se l’anomena ‘normalitat’,com en els darrers dies es diu insistentment. La gent, el ciutadà mitjà, seria ignorant i sense pretensions de cap tipus, dòcil i fàcilment manipulable, i per això, els poders establerts han de sortir al seu rescat, tot fent el que sigui, si cal incomplint les lleis, per salvar-lo.

La proposta republicana en canvi parteix d’una radicalitat certament suggerent: tothom pot substituir tothom i si no és així aquest sistema col·lectiu que ens condiciona en molts aspectes no és vàlid. Però per aconseguir-ho no és suficient un primer pas, ni un segon, en calen milers en un estil de vida en que  la seva gràcia precisament és aquesta: recomençar. I és això un esforç? Certament que si, fins al punt que recordem aquells dies plàcids sense preocupacions que no fossin merament banals amb una certa nostàlgia. Vivíem adormits i sense esma.

Ara cal prendre partit, i aquest pas genera dubtes i ens fa reflexionar, en tot i per tot. I és així, que sense adonar-nos-en ens hem obert a unes opcions que desconeixíem de justícia i respecte. El desgast que patim des del cop d’estat del 1936 és tan profund i persistent que qualsevol plantejament coherent i exigent amb la llibertat i els drets fonamentals ens convulsiona i ens ha conduït a la situació que vivim just ara mateix.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.