Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Unitat la mínima (però indestructible) (26/3/2018)
Unitat la mínima (però indestructible) (26/3/2018)
La dinàmica nacional catalana té moltes qualitats però també moltes febleses. Hom atribuex a la manca d’unitat d’acció part dels seus problemes. La resposta col·lectiva, en una societat com la nostra on la diversitat i la pluralitat són molt evidents, no pot ésser uniforme ni igual. Hi ha espai per a tots, des de les opcions més pacifistes fins les opcions més d’acció o de contestació.
L’autonomia catalana intenta paralitzar les capacitats mobilitzadores d’una part majoritària de la població catalana, com si tota ella fos de la mateixa mena . La realitat en canvi és que hi ha diferents sensibilitats per avançar en el treball de la resistència i afrontar les dificultats que nacionalment pateix Catalunya.
És així com aquest mateix patró s’intenta recuperar en el sentit de la república catalana independent, tot confonent l’abast del dret de resistència en un cas de sotmetiment autonòmic d’un cas d’autodefensa un cop celebrat i guanyat el referèndum d’autodeterminació.
El llegat de l’1 d’octubre de 2017 dona poders a la població catalana, els seus grups organitzats, polítics i socials per dirigir i executar de la millor manera possible el mandat democràtic per construir un estat independent en forma de república. La resistència, així, esdevé una qualitat subjetiva, pròpia de cada personsa o grup de persones, en un pluralitat molt àmplia, que inclou ria també les opcions més contestatàries o frontistes.
La resistència, entesa d’aquesta manera, no és arbitrària ja que serveix clarament un interès general i una causa noble, com a mínim necessari d’unitat, indestructible per fer avançar el país i la seva gent.
En el context actual de repressió i persecució, per tant, s’escau iniciativa, sobre la base dels diferents grups que puguin operar dins el context social. Una iniciativa que suposi sobrepassar l’agenda judicial i mediàtica espanyola, per centrar-se en una dinàmica d’acció catalana i d’interès propi, com a millor mesura de reacció a la tirania o repressió política.
L’assetjament físic i moral que pateixen els catalans, lluny de convertir-se en una causa més del victimisme autonomista es pot convertir en una màxima del dret de resistència que com a poble pot exercir, de forma organitzada, enquadrada i diversa. El sentiment d’injustícia que experimentem els catalans no és una mera suposició ja que és objectiva i flagrant, i per superar-la es notori que calen forces de xoc que permetin obrir vies, múltiples, de distorsió i conflicte generalitzat.
En aquesta línia l’acció del govern a l’exili és encomiable, i cal que sigui traduïda en la dinàmica institucional, cívica i social dins del territori nacional, amb una clara voluntat constitucional i de transparència democràtica. El catalitzador del procés constituent és una urgència de mínims per rellançar el compromís col·lectiu de la república catalana independent.
Per aconseguir-ho, d’una forma molt ràpida, és precís, com ja moltes veus han enunciat, desenvolupar dues estructures republicanes imprescindibles: la configuració i recaptació d’un impost per finançar l’activitat catalana des de l’exterior, en benefici de l’interior (el pagament d’aquest impost obligatori, en cas de no fer-se generaria deutes futurs als qui no paguessin) i també l’establiment d’una oficina de registre de passaports catalans (mesura de pressió indiscutible, dins el context internacional).
Tot plegat, seria possible desenvolupar-ho per internet, i constituiria una primera línia de foc de la transitorietat imprescindibles per no caure en el victimisme i la paràlisis a la qual la dinàmica autonòmica aboca els sistema repressiu autonòmic, de policies i jutges.
En un segons estadi, encara més agosarat, s’esdevé imprescindible, des de l’exterior establir una cort suprema de justícia de la república catalana, com darrera instància judicial dels afers catalans, i també òbviament, l’establiment d’una força policial lleial a la república que executi, dins i fora dels territoris catalans, en el sentit i l’abast que la cort suprema de justícia determini, en base als drets fonamentals i les llibertats públiques, el que sigui més adient.
Un autèntic estat de dret, on no existeixi indefensió ni es permeti l’arbitrarietat.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.