Unió sense Pujol (12/2/2015)

Unió sense Pujol (12/2/2015)

Des del 25 de juliol de 2015, després de la declaració pública del President Jordi Pujol, moltes coses aniran canviant. Una de elles, sense dubte, serà UDC. Jordi Pujol sempre havia estat el principal valedor d’aquesta formació política minoritària i residual. De fet, hi ha qui deia que ell i quatre més eren els únics democratacristians de veritat. La resta, amb el Sr. Josep Antoni Duran al capdavant, una colla de polítics professionals disposats a fer una feina determinada per encàrrec de qui va ésser l’organitzador d’un determinat espai electoral. El cert és que no ho van fer malament, i alguns il·lusos fins i tot es van creure el seu ideari, amb l’anomenat col·lectiu crític El Matí. Tanmateix, la realitat va ésser molt diferent. UDC ha estat un comodí del 25% a les llistes electorals de lliure disposició. En darrer terme, en Jordi Pujol decidia a voluntat sobre aquesta quota, fent la ficció d’una suposada organització política, cara de mantenir però plena de records històrics (Miquel Coll i Alentorn, Manuel Carrasco i Formiguera,...). Però ara en Pujol no hi és, i tot això ja no té cap sentit. En Ramon Espadaler i Parcerisa,  no presenta ningú, ni tant sols a Sant Quirze de Besora, com tampoc Josep Maria Pelegrí i Aixut, a Lleida, ni molts menys, la ben intencionada, Sra. Joana Ortega i Alemany, de Barcelona. Si no que preguntin a qualsevol dels seus veïns de l’escala, als pares dels seus fills de l’escola o bé als antics companys de feina, respectivament. No calen comentaris. Si bé això no és únicament patrimoni d’UDC, ja que la maquinària dels partits només volen gent que hi posi la cara, i aguanti el xàfec, el greu en aquest cas, és que ni tant sols existeix l’aparença de legitimitat. I on més clar queda això, és en les llistes municipals. I d’aquí les tensions, inútils i sense sentit. Sense el Sr. Jordi Pujol i Soley en actiu, valedor d’una trajectòria en la clandestinitat sota l’esguard de grups de militància catòlica catalanista (CC), tot plegat ja no té cap sentit. Aquesta estampa va quedar ben resumida, en el breu retorn del President al Palau de la Generalitat, juntament amb la seva esposa Marta Ferrusola i Lladós, amb motiu de l’acte homenatge al Bisbe Joan Carrera ( presentació d’una biografia). Allí també va assistir-hi, el Conseller d’Interior, entre d’altres, com volent omplir un buit que inesperadament va quedar frustrat. Efectivament, sociològicament hi ha un espai democratacristià, en el sentit conservador i de dretes, que pot tenir una lleu incidència electoral,  el qual igualment pot tenir també una traducció en clau catalana. Però tot plegat és tant irrellevant que no paga la pena mantenir una ficció que precisament provoca l’efecte advers: l’abducció d’una causa noble per aprofitats i vividors. El sentit ideològic democratacristià amb el qual s’omplen de raons el pocs d’UDC que en parlen, com el personalisme de Jacques Maritain o Jean Mounier, no són sinó bases filosòfiques que haurien d’inspirar qualsevol acció política. Antoni Castellà, Paco Gambús, Carles Sala,... ho saben sobradament, i malden per mantenir us espai i un temps que ja ha expirat, doncs ja no signifiquen res per la ciutadania. I, el més important, segurament tampoc importa per Artur Mas i Gavarró, el President.

© Vicenç Plans½ facebook ½ periodistavplans@gmail.com