Una victòria ocultada: una interpretació errònia o bé un càlcul desconegut? (21/6/2017)

Una victòria ocultada: una interpretació errònia o bé un càlcul desconegut? (21/6/2017)

L’endemà del 27 de setembre de 2017, el Sr. Artur Mas (1956) va comunicar al Sr. Antonio Baños (1967) que JuntsxSi no havia guanyat les eleccions i que s’havia perdut el plebiscit. Poc després aquest diputat, tot i els excel·lents resultats obtinguts, havia de dimitir de forma inexorable. El seu error, ben clar, va ésser admetre, sense crítica, l’anàlisi electoral de l’expresident: una suposada derrota. Ambdós, a hores d’ara, ja no tenen la incidència en els esdeveniments polítics que van tenir.

Els resultats electorals es poden analitzar de moltes maneres, i el que és més important, és de quina manera es comuniquen a la població. La forma en que això es fa, determina, en les grans agències de notícies, una deriva o una altra, i sempre en resulta una sinèrgia que ben conduïda pot apuntalar, de forma determinant, els resultats.

L’apriorisme d’una determinada visió política consistia en afirmar que “encara es poden eixamplar més les bases del sobiranisme” que “encara es poden construir més estructures d’estat” o que “encara hi ha més indecisos a perdre si s’accelera”, i per tot això, malgrat el número de SI als projecte sobiranista de JxS i la CUP era de més del 54% de suports electorals, era determinant emfatitzar l’abast d’una derrota inexistent, en el que alguns van anomenar els “traficants del procés”, és dir, la utilització de les aspiracions independentistes per assolir i consolidar unes prerrogatives del sistema actual a l’estil del País Basc (elits econòmiques que obtenen la protecció de l’estat).

Tanmateix, la lliçó llibertària, que recorre com un fantasma el món occidental, ha capgirat la situació. Van forçar el pas al costat del Sr. Artur Mas, i la seva acrítica comunicació va generar la caiguda del diputat estrella, el Sr. Antonio  Baños. La nova composició política ha ampliat la visió, i més enllà d’eslògans buits, ha desenvolupat idees pràctiques, i entre elles, la immersió del procés català en la dinàmica internacional del dret de gents, tot prioritzant el referèndum d’autodeterminació com instrument precís i determinant per conduir, si escau, la secessió de Catalunya, de forma pacífica i automàtica.

I en aquest context, precisament, és on s’entenen les declaracions, del tot normals i encertades del president català, amb motiu de la commemoració dels 30 anys de l’atemptat d’Hipercor: la persistència en la defensa dels drets democràtics col·lectius i de les llibertats individuals fonamentals és el que permet obtenir resultats. La lluita catalana per la seva llibertat és la mateixa que l’espanyola durant els durs anys de plom en que ETA actuava a tort i a dret.  La tranquil·litat que dona la llibertat no és de franc i cal persistir de forma tossuda i constant, fins i tot quan la realitat es tergiversa, es modifica o s’emmascara, fins al límit de la confusió i la desorientació.

Hi ha hagut agents i forces (Operació Catalunya, entre molts d’altres) que han suplantat els mecanismes institucionals i de participació bàsics, per avançar, en forma de suposades prediccions, el que les urnes i els partits polítics, de tot color, representen, de manera que han soscavat els valors compartits sobre el que és públic o de tots. Aquest estrall, per la seva naturalesa oculta, a vegades surt a la llum, com en el cas de la comunicació esmentada, de connotacions no menys greus com els esdeveniments demostren,  però moltes vegades roman ocult, tot movent els fils de la quotidianitat confiada a plaer. Combatre això, és la radicalitat democràtica que mobilitza el sentit comú de la població en la demanda del referèndum d’autodeterminació i l’aplicació pràctica del seu resultat.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.