Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Una tanca més alta per aïllar-nos (14/11/2016)
Una tanca més alta per aïllar-nos (14/11/2016)
El personal americà del cementiri militar d’Omaha Beach a Normandia és atent amb els turistes que atenen les seves instal·lacions. Alguns d’ells departeixen, obertament, amb els visitants. Aquest estiu, durant una visita, de forma col·loquial, un d’aquests empleats va comentar que per ell, provinent d’un petit poblet d’Iowa, el destí a ultramar no tenia cap diferència. Que si bé era a Normandia també podria esta a Okinawa o dalt d’un vaixell per les costes del mar d’Oman.
La visió nord-americana del món és pràctica i simple. Tornar a casa, i descobrir les virtuts de la seva raó geogràfica, són el més important. Tanmateix, si després d’aquest esforç, tot i recompensat, al tornar a casa hi ha un mal ambient i tota mena de problemes, s’escau, sense dubte la reacció.
Allargant la conversa, del desembarcament de Normandia, operació militar sense igual en la història de la humanitat, hom ja en parlava com d’una invasió necessària. Calia envair Europa, paralitzada per la seva incapacitat, almenys inicial, per desfer-se del terror i de la persecució de les minories.
Ara també, sense la presència que encara es perpetua d’USA sobre territori europeu, el nostre somni de democràcia i llibertat esdevindria il·lusori. I potser ja és del tot una quimera.
L’aportació a la defensa conjunta, que passa pràcticament exclusivament per l’OTAN, depèn directament d’USA. Pràcticament, amb un 80%, d’esforç econòmic, amb material, tecnologia, i el més important, amb recursos humans.
Les aproximacions de les societats europees a aquesta evidencia són escasses i molt tímides, amb l’excepció pública de la Gran Bretanya, i alguns països de l’Europa Oriental.
No es pot valorar amb tanta lleugeresa l’aposta nord-americana dins el model cívic que fins ara a funcionat arreu d’Europa. Segurament, la victòria de Donald Trump revisarà algunes d’aquestes premisses. Si com diu vol posar l’èmfasi en les qüestions internes, tot alliberant esforços, de tot tipus, i també estalviant vides humanes, molt lluny de la seva geografia, aquí ens adonarem del que això suposa.
Els empleats dels cementiris americans gaudeixen d’un estatuts especial. Depenen d’una secció del Congrés dels Estats Units d’Amèrica per temes de memòria, i per a la salvaguarda de monuments erigits com proves del lliurament fet.
I malgrat els interessos econòmics que protegeixen són evidents, a fi de controlar rutes comercials i tenir una posició dominant en el món, la factura és molt alta per a ells.
Primer per la incomprensió amb la que ensopeguen i després per que genera frustració i desànim intern dins del seu país. El patriotisme americà, quasi de pel·lícula, per la causa de la llibertat i el desenvolupament personal, té un preu molt alt. Generacions de personal de tot tipus, també militar, ha hagut d’ésser mobilitzat en campanyes de difícil explicació en clau interna. A Bòsnia, Egipte, Kuwait, Corea, Panamà,...o molts d’altres llocs, la presència nord-americana no sols no s’ha entès si no que s’ha criticat i maleït. I doncs, perquè no admetre que amb els dictadors de torn tot seria més fàcil i còmode per aquest país tan gran?
Donald Trump ja ha dit públicament que amb Gadaffi i Hussein ell ja aniria bé, tal com fa ara a Egipte o al Marroc, i en altre temps va fer a Espanya o Argentina. És senzill però a la vegada complicat. El camí bo per a cada país és llarg i espinós. La presència USA provoca canvis i és pràctica i ràpida.
L’Alemanya nazi, com l’Espanya feixista, hauria evolucionat, i en l’adaptació segurament hauria derrocat les seves formes totalitàries, despòtiques i criminals. Però hauria calgut molt de temps, i segurament alguna generació de ciutadans com va succeir a Espanya.
El desembarcament de Normandia, i tot l’esforç bèl·lic de la rereguarda van facilitar el desenllaç en poc temps, i Europa va viure l’etapa de prosperitat i benestar més llarga de tota la seva història.
Els milers i milers de morts de soldats i personal de tota condicions que van caure en les platges normandes ho van fer possible.
La seva invasió va ésser benvinguda però no hi ha prou diners en tots els bans centrals europeus per pagar una factura d’aquesta dimensió.
A Europa res ni ningú parla del patriotisme que permeti semblant empresa. Amèrica tampoc ja hi està disposada.
L’escenari, només amb una petita retallada del pressupost OTAN, serà dantesc davant qualsevol signe de desestabilització o la més mínima escalada.
Certament, el futur ens depararà moltes sorpreses. Potser la pel·lícula no tindrà un final feliç, i l’argument ja està cantat: més perills i més reals.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.