Una sortida al bloqueig del procés català (01/06/2016)

Una sortida al bloqueig del procés català (01/06/2016)

Amb els tractats de Westfàlia (1648) es va configurar el plantejament polític de l’estat-nació, i des de llavors aquest ha estat el paradigma de lluita col·lectiva dels pobles. En aquella jugada Catalunya ja va ésser esquarterada (amb el tractat derivat dels Pirineus) i tot i així subsisteix com a fet cultural i social. No obstant això, li cal i reclama presència política en un moment en que obertament ja es parla de crisis de l’estat i de canvi de paradigma.

L’eclosió dels grans acords internacionals (G7, UE, FMI,...) deixen molt malparada la sobirania territorial, per una banda, i de l’altre, els grups privats multinacionals (financers, energètics, construcció,...) són els autèntics poders fàctics a l’hora d’aportar ingressos a les economies públiques o garantir uns nivells d’ocupació entre la població.

Certament, el model de westfalià, que va presenciar el naixement d’Holanda i Suissa, i la consolidació d’altres formes estatals, com l’espanyola i la francesa, entre d’altres, està en crisis. Per això, els discurs català per “un nou estat a Europa”, segons com, entra a un compàs equivocat, i en un moment en que els propis estats imperials, de sempre, com el Regne Unit, es debaten sobre la seva pròpia raó d’ésser (el Brexit segurament serà una resposta desesperada per negar l’evolució d’uns temps frenètics sota l’influx de la globalització).

Per tot plegat, i veient com van les coses i els sacrificis que caldria aportar en la construcció, des de baix, d’un nou estat-nació dins d’Europa i en el món, escauria, si més no, plantejar una sortida provisional consistent en el reconeixement polític de Catalunya.

I aquest desenllaç, ara per ara, només és possible per la via d’un referèndum unilateral d’autodeterminació, que més enllà del que va ésser o tenia que ésser el procés participatiu del 9N2014 o la declaració parlamentària del 9N2015, hauria de suposar una clara determinació col·lectiva per fer possible una aportació políticament catalana en l’esdevenir de la humanitat.

Per això, tal com està plantejada la proposta actual i sabent que el mur de la realitat no desapareixerà (com no ha desaparegut pels grecs, malgrat haver votat una solució salvadora a través del carismàtic Alexis Tsipras) s’escau replantejar les prioritats, les quals passen inequívocament per l’enfortiment col·lectiu i el dinamisme creatiu. En aquest sentit, el referèndum unilateral d’autodeterminació és l’instrument més útil, vàlid i fàcil. Tot aprofitant unes properes eleccions constituents, després de la dissolució de JxS i la liquidació d’aquesta legislatura fallida, feta de quimeres inversemblants com les proposades per la CUP, convindria conèixer el parer del poble.

Ni més ni menys, tot aplegant voluntats i formulant projectes, de peus a terra. Bastir i convocar aquestes eleccions constituents de forma conjunta amb un referèndum unilateral d’autodeterminació suposaria, està clar, haver de desobeir al TC, però els seus efectes serien estrictament polítics, sobre el dia i preparatius del dia de les eleccions i del referèndum, sense haver d’entrar en la discussió complexa i estèril que les desobediències fins ara proposades generen (cobrament d’impostos suspesos, aplicació de lleis derogades, recursos creuats diversos,...).

Quan el debat i el problema és polític no ho podem barrejar amb el treball quotidià del dia a dia, i la seguretat jurídica que cal mantenir, sigui com sigui. I si com alguns s’han esgargamellat dient que la independència seria un “segle d’or” per a Catalunya, només cal veure per on passa la situació de tants altres col·lectius europeus o del món, que s’enfonsen en la pobresa, la inestabilitat o la misèria, per entendre que l’argument amaga una certa fal·làcia.

Només una lleu correcció en el finançament, que segurament no és possible per raons que desconeixem i ningú vol fer públiques, les escassetats que ara motiven les raons polítiques de la independència ja quedarien neutralitzades. I en tot cas, al final, aquesta tampoc seria la solució al problema polític dels catalans, que com s’ha dit, demanen poder aportar les seves aspiracions en el concert mundial: des dels camps de refugiats de Grècia i Turquia, les universitats d’arreu dels USA o en qualsevol dels centres cívics dels Països Catalans, es digui com es digui aquest estat i es dirigeixi com es dirigeixi, si com cada dia es més evident, poca cosa s’hi podrà afegir o treure, del que es decideixi a alts nivells supranacionals, tant distants o propers com l’OPEP o Google, passant per la Reserva Federal o qualsevol empresa d’enginyeria genètica.

Per tot això, i molt més, forcem el calendari, una vegada més: eleccions constituents i referèndum unilateral d’autodeterminació ja, passat l’estiu, ben organitzat, ben preparat, democràticament, col·lectivament, amb il·lusió i amb ganes, per tots i amb tots.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.