Una sardina a la Paeria (03/11/2015)

Una sardina a la Paeria (03/11/2015)

La saviesa popular recorda com les accions impunes de “la sardina” per Lleida capital i entorn va generar un rebuig de grans dimensions. En base a denúncies falses i estranyes coincidències, durant els primers mesos del cop d’estat militar contra el règim constituït legalment de la República espanyola, l’estiu del 1936, grups d’incontrolats, amb ànims despietats, van sembrar molts camins de cadàvers. Com a reacció, els perseguits van maldar per buscar un lloc segur on passar desapercebuts però tot i així van haver de fugir, i en caure a mans dels faccioses haver de demostrar més lleialtat que ningú per guanyar-se la seva confiança.

Així van néixer els regiments de “Fletxes verdes” com unitats d’infanteria mixtes amb soldats feixistes italians com  totes les tropes dels generals contraris a la política civil i als acords socials. Aquestes formacions es van nodrir de molta gent d’ordre, religiosa i assentada, d’arreu de les terres de Ponent. A l’acabar la Guerra Civil, els supervivents, van obtenir favors i avantatges del règim dictatorial, sovint sense ni haver d’ingressar a la Falange, el partit únic del règim, de contingut nacional socialista o nazi.

Els historiadors estan fent un mapa geogràfic de la procedència geogràfica de les diferents unitats de combat contràries a la república, constituïdes de zero, com a forces de xoc. La més coneguda va ésser el Terç o Requetés, per la seva implicació directa en el cos a cos, a vida o mort, en les primeres línies del front d’Aragó. Els motius pels quals els esquadrons de “Fletxes verdes” van incorporar tant catalans de ponent també estan en estudi, i suposen temes de debat sobre els quals encara resulta difícil obtenir dades. Molts dels seus protagonistes, com els aviadors feixistes italians que van bombardejar Barcelona, encara són vius i no s’han avergonyit de les atrocitats que van cometre, amb l’ajuda i empara de l’Estat.

Els “Fletxes verdes” tampoc van ésser cap excepció, ja que durant el seu progrés victoriós, van actuar amb acarnissament. Avui, encara, existeixen germandats d’excombatents, com la de la  4ª Divisió Navarra, que es vanaglorien de les seves activitats d’extermini i persecució. Les seves accions van suposar la desaparició de poblets i llogarets sencers sobre els qual després s’establirien zones de colonització (sic), a traves de plans, amb gran contingut propagandístic, coneguts com regions devastades. Així es com van néixer nuclis com el Gimenells, Raimat, el Pla de la Font, Sucs o d’altres del tot similars, fins i tot, avui.

Aquests nous treballs es van fer a compte del sofriment i la submissió dels perdedors, els quals van ésser obligats a treballar com esclaus, en dures condicions de vida, tot i que sovint no van ésser ni tant sols considerats com a presoners. Tot plegat, perquè, al principi de tot, “la sardina”, implacable  justiciera revolucionària que corria a l’ample per Lleida durant aquell mesos de discòrdia i enveges, va escometre crims impunement? Podria ésser que si. Per això, la seguretat de tots i totes, passi el que passi ha d’estar per damunt de tot. No hi ha res pitjor que els excessos de violència, per a que es desencadenin les més baixes passions d’odi i malfiança.

Crec que ningú ha d’oblidar aquest passat tortuós, en contra de la voluntat de tants ciutadans. Encara menys, els que tenen responsabilitats institucionals, i han de fer tot el possible per entendre i escoltar els ciutadans, a fi de progressar en diàleg i negociació, al preu que sigui.  Des de molts punts de vista, la situació política dels anys 30, arreu d’Europa, pot oferir una visió clara sobre la transcendència de determinats postulats polítics basats en obstaculitzar les demandes populars o en ignorar els diferents resultats electorals i els seus continguts programàtics.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook