Una lliçó de la República Grega (2/3/2015)

Una lliçó de la República Grega (2/3/2015)

Contra tot pronòstic, Alexis Tsipras (1974), primer ministre de la República Grega, ha obtingut un aval de les institucions creditores. Mitjançant aquest aval, el seu govern guanyarà temps per poder afrontar determinades reformes, sense malmetre el més bàsic: la dignitat humana. Però no tothom ho volia així. El Regne d’Espanya, com a membre de l’Eurogrup, va intentar-ho tot per a que fracassés la negociació, segons fonts d’alguns parlamentaris europeus. El representants del Regne d’Espanya no saben que significa negociar. No saben que hi ha coses que es poden fer diferents per obtenir resultats semblants. Que no hi ha una única forma de resoldre un mateix problema. Que es pot ésser jove i brillant! En contra del que fan els mandataris del Regne d’Espanya, usant la por i la pressió, els líders republicans grecs resulten naturals i confiats en el sentit comú. Per sort, el cap de l’Eurogrup és un holandès, persona d’alt sentit pràctic i sense perjudicis, i ha permès articular una sortida provisional. La preocupació del PP i del Regne d’Espanya es confon davant de l’equivalència, més lògica, que s’ha fet entre Podemos i Siriza, com formacions polítiques radicals d’esquerres. Però no hauria d’ésser així, ja que teòricament el representants del regnat espanyol s’haurien de preocupar per l’interès general, i no tant per desacreditar un governant que és un soci europeu, amb molta més tradició europea (des del 1981 i no pas des del 1986 com el Regne d’Espanya). La proximitat històrica i comercial amb Alemanya i Itàlia, malgrat les seves deficiències en competitivitat, en part provocades per la seva exigent geografia (moltes muntanyes i illes) i la seva posició estratègica a les portes d’Àsia, en canvi, si l’apropen a la realitat catalana, i per això, el discurs amenaçador dels representants del PP i del Regne d’Espanya esdevé estrident. En aquest sentit, Alemanya i Itàlia ja van posar en evidència l’oposició espanyola a una solució provisional per Grècia, però ara que el Sr. Alexis Tsipras l’ha divulgat s’ha esdevingut un problema diplomàtic, ocasionat per la bel·ligerància espanyola en els dies previs a l’acord. La mecànica europea de negociació, en molts àmbits però especialment en l’Eurogrup, es basa en el que es coneix com “diàleg reforçat”. Aquest mecanisme informal, de gran contingut democràtic, es basa en comentar els problemes així que apareguin, i si cal convocar tot seguit una reunió. Per l’experiència del catalans, ja se sap que aquesta lògica no és la pròpia del Regne d’Espanya. Els llogaters de les institucions de l’Estat espanyol no atenen negociacions. No participen, per tant, dels ideals bàsics, informals i intangibles, del tarannà europeu. El diàleg reforçat s’insereix dins l’àmbit més general de la cooperació reforçada, segons la qual, la Unió Europea posa a disposició les seves institucions per permetre un millora de les relacions dels Estats membres, en camps no exclusius de la Comissió Europea. La novetat de tot plegat, i d’aquí la denúncia pública, és si aquest àmbit de cooperació de dos estat membres, Portugal i Espanya, s’ha fet al marge de les institucions europees i per fins aliens als tractats fundacionals. El Regne d’Espanya ha quedat retratat i ha enviat una queixa formal a Europa. No és precisament aquesta immediates la que indica la seva deslleialtat europea? No haurà traït Espanya a Europa, tot minant la protecció dels interessos europeus o afeblint el procés d’integració europea? Potser si que a les institucions europees ja no es creuen el discurs espanyol i hauran estat els grecs qui l’hagin portat a la llum. Si és així, es per agrair-ho ja que de coordinació i disciplina pressupostària els catalans també en sabem i en patim.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook