Una història que es repeteix, l’Espanya impossible (03/11/2017)

Una història que es repeteix, l’Espanya impossible (03/11/2017)

Els mètodes espanyols per dirigir els seus dominis són repressors,  i el millor exemple, per segon cop, és l’ús de l’empresonament per silenciar i castigar tots aquells que molesten o són contraris a les seves idees o plantejaments (per exemple, constitució antiquada, monarquia artificial, imposicions territorials,...). El que hem viscut fins ara, si com sembla la voluntat d’autodeterminació catalana es manté, és només el començament.

El Codi Penal espanyol dona totes les opcions per realitzar aquesta feina, en altra temps reservada exclusivament als terroristes pertanyents a organitzacions armades. És el mateix sistema normatiu que ha conviscut durant els plaents anys de concòrdia i pacte entre els partís “regionalistes”, falsament anomenats nacionalistes, i els que hi ha ara al govern espanyol, o anteriorment amb el PSOE/PSC.

El polítics han permès que no és modifiqués la llei que ara mateix els hi cau al damunt, i que permet al jutges dòcils amb el mandat autoritari de l’estat espanyol trobar tots els recursos legals per fer versemblants, jurídicament parlant, les seves resolucions.

La duresa de les denúncies espanyoles contra els polítics catalans ens fan pensar en els dies en que ambdós compartien, divertidament, fins i tot, disteses converses sobre la societat i la política. El canvi que en pocs dies s’ha produït demostra com de fràgil és la realitat, i de com tot canvia en qüestió d’hores: abans era una conversa cordial, i ara, en el mateix context, un és a la presó com a delinqüent i l’altra el dilapida públicament des del seu confortable despatx.

La mentalitat espanyola, com va passar amb milers de vides segades al País Basc, consisteix en construir un relat insensible a la realitat, de manera que el més fàcil és que els empresonats dediquin una part de la seva vida a viure entre reixes, anul·lats públicament i condemnats al silenci. Així l’empresonament de polítics, honestos, actúa com un ressort de persecució implacable i efectiu: ara han emmudit, tot i que romanen vius.

Aquesta mateixa mentalitat suposa passar per damunt de qualsevol perjudici, entre els que es compten la contínua i flagrant vulneració de drets fonamentals, i pel que sembla també posant en perill l’estabilitat econòmica, tal és la irresponsabilitat dels dirigents del PP quan ignoren el mandat democràtic o la llibertat general, tot i que se n’omplin les boques, per desprestigi d’aquests lemes tant importants per les societats occidentals: democràcia i llibertat.

Les opinions espanyoles més influents, de forma vergonyosa, es mantenen el marge d’aquest debat, i no volen entrar, fora de la cuirassa legalista, en la realitat de l’existència d’una nació catalana que no és espanyola  ni vol ser-ho accidentalment (com fins ara). Ben al contrari, defensen, fins extrems ja ara xenòfobs i racistes, l’emmudiment i liquidació del poble català, com cultura i fet nacional diferent de l’espanyol que cerca organitzar-se dins d’un determinat territori, en els termes que va expressar a resultes del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017 i que es va plasmar en la resolució majoritària del Parlament de Catalunya del 27 d’octubre de 2017.

Ara, el govern espanyol ja no pot fer marxa enrere, ja que el judicialitzar-ho tot ha permès (o volgut) que persones físiques molt reaccionàries agafessin les regnes de la situació, de manera que exigir la llibertat dels empresonats ja no té massa sentit ni lògica,... Ja no és a les seves mans, tot i que hi poden influir molt.

Les idees imperials que mantenen pobles sotmesos contra la seva voluntat són antigues i gastades però enmig d’una societat complaent i consumista resulten fàcils d’assimilar-se. La població s’hi acomoda i es va oblidant d’aquells que a la presó han quedat apartats de la vida pública. El seu càstig es va diluint en les consciències de tots, i el futur queda reservat, així, als que ho poden anar explicant.

En aquest escenari, construït amb moltes partides dels pressupostos generals, l’estratègia de la por va guanyant terreny, i s’entén com a una amenaça contra qualsevol que gosi atacar o violentar la normalitat espanyola (imposició artificial construïda amb xantatges diversos). Per ells ja no és pacífic, posar-se simplement al capdavant d’una manifestació per col·laborar en el procés d’autodeterminació català. Fins aquí podíem arribar!

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.