Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Un trasllat de presos polítics per somniar truites (28/6/2018)
Un trasllat de presos polítics per somniar truites (28/6/2018)
L’obtenció de l’apropament dels presos polítics catalans als centres penitenciaris catalans seria una bona causa per refermar l’aixecament popular en contra de les autoritats espanyoles. El trasllat, cas de produir-se, seria causa d’una sonora benvinguda i de l’establiment d’un campament permanent fora de la presó catalana escollida. Tot plegat, sense perjudici, que els gestors catalans del presidi no concedissin permisos i règims de visites i d’altres normalitzacions reglamentàries, sobre les quals el govern català hi té competències.
Vist en perspectiva, hom sovint s’ha preguntat sobre el motiu de que sota el règim de gestió penitenciari català no hi hagi més presos bascos. Segurament, potser, seria pels mateixos motius. La dinàmica natural de la relació amb els reclusos, des d’una gestió lògica, fins i tot, en ambdós casos, sovint en justificaria el seu règim obert. Vet aquí el motiu, generalment entès des d’una perspectiva espanyola, per la qual mai es produirà l’apropament dels presoners catalans.
El que sorprèn, potser encara més, és la seriositat amb la que el govern català i els seus diputats afegits en reclamen el seu apropament en base, principalment, al previst en les normes penitenciàries. Que s’esgargamellin els seus familiars i amics té una certa coherència però que ho facin les autoritats catalanes sorprèn per tot el que s’ha exposat. Una des dues o no en tenen ni idea o ens entabanen una vegada més, per no variar.
L’estat espanyol sap tot el que suposa apropar els presos a Catalunya: el seu pràctic alliberament! I amb això, una complexitat afegida, per la varietat d’actors polítics en joc, a l’hora de contenir la voluntat popular per fer efectiva la independència, ara captiva, per pura gràcia, en mans d’un govern de la Generalitat que cada dia que passa perd més actius si és que n’ha tingut cap.
Per tot això, ja toca plantejar-se una nova visió al que està succeint en l’escena política catalana, llevat que hom entengui que la posició del “govern efectiu”, de pa sucat amb oli, ja ha completat el seu recorregut, si com sembla, ja admetria com a sortida a tot plegat la possible sortida de futur d’un referèndum pactat, sense data i pendent de mil acords.
L’ocasió s’ho val. El processament dels represaliats pel victoriós referèndum d’autodeterminació del poble català del primer d’octubre de 2017 farà que el Tribunal Suprem insti la suspensió dels drets polítics dels diputats afectats, entre les quals hi ha el Sr. Carles Puigdemont (“el nostre president”). Davant d’això, la mesa del Parlament podria fer valdre la sobirania nacional, i rebutjar-la tot mantenint intactes les seves prerrogatives polítiques. Però si no ha estat capaç de complir el mandat democràtic, la màxima exigència que té, per fer president el candidat proposat, ara tampoc suportarà aquesta pressió.
Tot plegat, no fa si no confirmar que el recorregut d’aquest govern ja s’ha acabat. No sols per la pèrdua material dels diputats més representatius si no també per fer possible un nou relleu de persones lliures que portin a bon port el mandat democràtic de la independència, i per no deixar passar més el temps de les discussions inútils i les propostes evasives.
El relleu ha d’entendre que els estats no necessiten cap raó per fer el que més convé. Els empresonats i els de l’exili encara busquen unes raons inexistents per justificar o entendre la seva posició injusta o molt injusta. No hi ha cap raó lògica ni coherent. L’estat, si vol, s’inventa la veritat i crea la seva pròpia realitat. Així funciones les coses que rutllen: responen a una aspiració conjunta de futur que s’ha de mantenir i justificar, hi hagi motius o no. La república catalana també pot actuar així i res impedeix que ho faci. L’1 d’octubre, per a la gent, va ésser això!!
L’1 d’octubre de 2017, la millor previsió de l’incaut govern català preveia una votació aproximada de 400.000 persones repartides pel territori nacional, en grups de “radicals” voluntaris esporàdics. La realitat, lliure de la pressió dirigent catalana, va desbordar la previsió, i la xifra es va elevar a més de 2.000.000 de vots. Va ésser un alçament en tota regla del poble català, al qual calia correspondre, i encara cal, declarant la independència i fer-la 100% efectiva. Es va guanyar, i curiosament l’estat espanyol ha agafat com a caps de turc uns que no van ni intuir el resultat.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.