Un full (de ruta) prou contundent (1/4/2015)

Un full (de ruta) prou contundent (1/4/2015)

Quan el 1575 va néixer la parròquia d’Arenys de Mar, com sufragània de la d’Arenys de Munt, va ésser per que l’activitat pesquera i de les drassanes ja va adquirir importància, tot fixant-hi una població estable. Tanmateix, el progrés d’aquesta vila no va arribar fins que el rei Borbó, Carles III, el 1778, va promulgar el Decret de Lliure Comerç, que permetia als catalans, gaudir d’igualtat de condicions per comerciar amb Amèrica. El preu d’aquest progrés va consistir pels seus beneficiaris en mantenir un constant servilisme i submissió al dictat espanyol.

Com també va succeir amb Sant Carles de la Ràpita, per voluntat de l’esmentat monarca. Aquesta situació s’ha perpetuat, en forma de diverses expressions. Per exemple, el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt es va celebrar una consulta popular sobre la constitució de Catalunya com estat de dret independent, i en canvi, des d’Arenys de Mar, aquesta situació es va viure, en general, amb certa indiferència. La gradual adaptació d’aquesta vila marinera als nous temps té un llast original que ha marcat en bona mesura la seva evolució.

Potser és un signe del temps que ara ambdues parròquies ja en són sols una, en la necessària política d’agrupació de llocs de culte. Les maquinacions espanyoles per desmembrar i tergiversar una voluntat nacional aliena als seus interessos té orígens molt diversos, com aquest exemple demostra. Si bé els avantatges del progrés econòmic (Josep Xifré, Jaume Partagas, ,...) han estat notables, fins i tot, en benefici de la cultura pròpia, en general ha servit per dividir i seccionar les aspiracions populars de llibertat i benestar, com va passar durant la Guerra Civil o en d’altres moments de forta tensió social.

Per això, escau posar en valor el full de ruta unitari del procés sobiranista català de 30 de març de 2015, ja que sense renunciar als ideals polítics s’emfasitza la vigència de l’estat social. L’Estat espanyol disposa de moltes eines per seduir les elits econòmiques catalanes, de dretes i, en gran part, escorades en una religiositat tradicional. No sols per la via de les excepcions fiscals o els avantatges comercials, del tot lògics en certs casos, sinó sobretot amb el discurs de la por, la força bruta o la coerció mediàtica, ja que les classes benestants, amb molt per perdre, són les més porugues. Per això, també s’anomenen gent reaccionària. Al cap i a la fi, a Escòcia, en darrer terme, van fallar les classes situades, gent gran acomodada.

És el discurs dur i real de les relacions de poder, contra un nació que es fa forta en base estrictament a la legitimació democràtica, per decisió de la majoria de la ciutadania. Per desvirtuar aquesta estratègia espanyola i espanyolista, el full de ruta vigent, exposa dues pautes ben clares: establir un procés gradual mitjançant un compromís institucional que ofereixi totes les garanties (com va succeir el 9 de novembre de 2014) i apostar des d’un principi per una visceral regeneració democràtica en base a principis de transparència i legalitat (aplicació de la capdavantera  Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, ara sota el lideratge de la prestigiosa jurista comissionada Núria Bassols).

Per tant, en cap cas hi haurà il·legalitat doncs les normes vigents, llevat d’aquelles de contingut polític (dret constitucional), seran totalment aplicables i defensables.

La llei, l’ordre i la pau social són el requisit del procés sobiranista català, en base al poble i a la llibertat. Per aconseguir-ho, una vegada més la consigna més lògica i sensata és: “keep calm”, no caiguem en provocacions. Parlem i exposem, sempre primer en català. Estudiem i expliquem, sempre primer escoltant. No hi ha pressa, ja arribarem!

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook