Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Un cop d’estat i acusacions de colpistes (10/5/2018)
Un cop d’estat i acusacions de colpistes (10/5/2018)
L’exercici del dret fonamental a l’autodeterminació no és pot assimilar, en cap cas, a un cop d’estat. De fet l’estat ni existeix, i l’exercici del dret simplement deixa en evidència la necessitat d’establir una negociació política per fer efectiva la voluntat popular.
En canvi, des d’una visió nacionalista espanyola hom titlla els polítics que van fer possible la celebració del referèndum d’autodeterminació de colpistes, com si haguessin alterat alguna cosa rellevant o provocat greus danys irreparables. Els polítics catalans que van defensar la celebració efectiva d’un referèndum d’autodeterminació, el passat 1 d’octubre de 2017, van respondre al desig d’una majoria important del poble català d’expressar el seu posicionament de futur i la seva pertinença a l’estat espanyol.
El colpisme, en tot cas, i ben mirat, seria el que han fet, de manera descarada, amb l’aplicació de l’article 155 de la CE, amb el concurs d’una plana general d’institucions espanyoles i dels seus partits polítics més importants. “Too big to fall” o massa gran per ésser creïble és el que ha generat un estat de confusió general, àdhuc d’alarma i bloqueig de la consciència democràtica col·lectiva, quan s’ha liquidat un parlament democràticament escollit, un govern amb un funcionament normal i s’han realitzat eleccions sobta un estat de setge judicial i policial.
La democràcia havia de reviscolar el dia 3 d’octubre de 2017 amb els primers resultats del referèndum d’autodeterminació, que tot i accidentat i certament difícil, va suposar una conquesta popular i política de primer ordre. I hom va esperar que el bon gust de la modernitat política europea aparegués, però no ho va fer, i el dia 27 d’octubre de 2017 es va proclamar la república independent catalana amb efectes polítics, ja que el govern autonòmic en curs no podia ni tenia medis per fer-la efectiva, llevat que assumís interinament les funcions executives del nou estat, si com a tal tenia el permís i l’aval del Parlament de Catalunya.
Els fets d’aquelles hores van ésser molt confusos, i la perspectiva del temps, demostra clarament que les mesures posteriors del govern espanyol, arbitràries i il·legals, no tenien cap objectiu democràtic. Des d’aleshores, l’estat espanyol, principalment les seves elits nacionalistes monàrquiques, dins de la judicatura, l’exèrcit i l’administració, ha buscat trencar la normalitat ciutadana, crear confusió i manipular el sentit de les paraules i els conceptes, en un exercici populista de curta volada i sense cap fonament.
La població catalana ho viu amb una certa expectació, i el seu compromís simbòlic és persistent i durador, ja que s’ha instal·lat majoritàriament entre la població un idea senzilla i clara sobre el que suposa Espanya i el que és Catalunya. Respectivament, repressió i persecució, contra modernitat i progrés.
Quan encara no ha parlat ni exercit cap funció la república independent de Catalunya, les autoritat espanyoles malden per refer el seu espai dins del país. Cerquen tenir credibilitat i generar confiança. Saben que un consell de la república catalana a Europa, encara que sigui sobta la direcció de Carles Puigdemont, el president legítim, s’acabarà consumin dins la cadència judicial d’interlocutòries i sentències que la majoria de la gent ja ni entén ni vol comprendre, atesa la seva complexitat.
El referent popular, democràtic, per permetre una fructífera relació entre la política i la ciutadania passa per idees bàsiques, que sovint són difícils d’implementar. La legitimitat del govern exiliat o empresonat era una d’elles, ara ja es veu com un mal menor, residual, a la vigília de la seva reposició pels propis companys, encara en llibertat, o vius políticament.
Així, creixerà la desafecció envers la política, i les persones que dirigeixen els destins i les possibilitats de la població, sense cap dubte, cada dia tindran menys a veure amb el que realment senten o volen. La república catalana pot iniciar un autèntic procés constituent, de reformulació de la relació entre política i població, per medi d’unes noves eleccions, on clarament s’exposi, amb més elements, la complexitat de les relacions amb l’estat espanyol, amb Europa i entre els catalans.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.