Un canvi de cicle, una finestra al futur: la República (25/10/2017)

Un canvi de cicle, una finestra al futur: la República (25/10/2017)

Una successió de fets, viscuts amb més o menys intensitat per uns o altres, fins i tot apassionament, s’han succeït des de la sentència del TC de 27 de juny de 2010, en el que s’ha anomenat “el procés”. Només la paraula, vista des de fora, ja revela que el que s’ha fet no es fruit d’una quimera ni d’una revenja, ben al contrari, és el fruit d’una maduració col·lectiva, de tipus nacional, però bàsicament ciutadana, segons la qual Catalunya i Espanya poden tenir moltes coses en comú però han de tenir sistemes de govern diferents, sense que això sigui cap trauma per ningú ni una visió de fronteres o divisions com el PP i Ciutadans han predicat de forma insistent en tots aquests anys.

La culminació de tot plegat va esdevenir el dia 6 i 7 de setembre de 2017 amb l’aprovació per majoria absoluta del Parlament de Catalunya, de les lleis de referèndum i fundacional de la República, respectivament. Davant d’aquestes lleis, la ciutadania catalana ha mostrat adhesió i confiança amb el govern català, fins i tot, per part dels seus principals detractors, el PP i Ciutadans, al entrar, certament de forma indirecta, en el debat del seu contingut i abast, tot tractant de deslegitimar la seva coherència democràtica, objecte principal, i quasi únic, de les seves preocupacions.

La batalla per dir que era el més demòcrata i més fidel als principis democràtics ha estat una guerra de missatges i relats digne de tenir en consideració. Al final ha guanyat, de forma sincera, la visió que es recolza en la voluntat popular i les ànsies de justícia i llibertat, i que ha tingut la seva culminació en l’empresonament de dos ciutadans honestos, com Jordi Sanchez i Jordi Cuixart, ambdós titllats d’enemics de la societat (ja que l’estat espanyol els hi aplicat el codi penal) i de persones perilloses precisament per amplificar i denunciar les mancances democràtiques del sistema espanyol de convivència.

La seqüela de l’article 155 de la Constitució per a recuperar una determinada normalitat democràtica és l’evidència de que aquesta suposada normalitat no era i és, en el que quedarà d’Espanya, si no una imposició artificial i forçada d’un règim de privilegis (entre ells els monàrquics) i seguretats que ja no satisfan a la població.

En aquest context, disposats uns i altres a guanyar l’hegemonia democràtica, autèntica baula de la legitimitat dels poders públics en un sistema que com a tal es defineix, l’aposta del parlament català i del mateix govern pel referèndum d’autodeterminació va ésser definitiva. La convocatòria i celebració del referèndum d’autodeterminació ha estat la culminació d’una proposta de base democràtica indiscutible, seguida i acceptada per tota la comunitat internacional, i només perseguida i criticada pels poders de l’estat espanyol, obligats a fer un paper galdós si com a tals volien justificar el seu tarannà democràtic. La proposta de les urnes i dels escrutinis, diguin el que diguin determinades instàncies judicials, és indiscutible des de la perspectiva estrictament democràtica.

Amb tot això, l’endemà de l’1 d’octubre de 2017 va ésser el 10 d’octubre de 2017, on per prudència es va suspendre cautelarment l’entrada en vigor de la Llei fundacional de la República, a fi de poder atendre millor l’aplicació dels seus efectes i poder guanyar, si fos el cas, noves complicitats pel seu desplegament integral.

Davant d’això, tres factors propicien un gran debat: el decantament partidista de la monarquia espanyola la qual queda totalment polititzada en mans del PP, la limitada reacció de la població espanyola resident a Catalunya (que cada dia entén més legítimes i necessàries les inquietuds polítiques dels ciutadans catalans) i finalment les propostes, ja fetes realitat, d’activar els mecanismes de repressió de l’article 155 de la Constitució per anular els mecanismes institucionals democràticament escollits per tots.

El nou cicle, que arrenca amb el desplegament de la Llei fundacional de la República, basada en el respecte i la continuïtat del que fins ara ha estat vigent consisteix bàsicament en el següent:

a)Manteniment del teixit econòmic, enmig d’un món globalitzat altament competitiu fent possible la continuïtat d’un teixit empresarial que ofereixi prosperitat i llocs de treball, sense això el conflicte social esclatarà en detriment de la voluntat general d’autogovern. Per això, des d’instàncies estatals, amb la col·laboració activa del PP i de Ciutadans, principalment, s’ha tractat de crear un clima hostil a l’empresariat a Catalunya, tot facilitant el seu desplaçament i allunyament del nostre país.

b)Exercici de l’autonomia fiscal, com a clau única i principal en les primeres passes de la República. El nou estat només podrà resistir i durar com un nou entorn republicà si té la capacitat i la urgència per recaptar impostos, encara que les empreses estiguin a l’estranger (Espanya) com tant bé s’ha preocupat l’estat espanyol de facilitar-ho. Això, en un primer i decidit pas s’ha de fer amb les retencions del IRPF dels empleats públics, i també amb d’altres liquidacions.

La modernitat catalana i la seva capacitat de resoldre els problemes donarà un nou impuls a l’economia catalana, sobretot la de tipus industrial que és pròpiament la més genuïna, i la qual ha estat especialment castigada durant els temps de dominació espanyola. I per això és d’esperar, tot i que serà gradual, que al millorar la recaptació fiscal de forma directa la pressió fiscal es podrà alleugerir, donant un motiu més per l’activació de l’empresariat. Ara, tal com estan les coses, res d’ambdues coses és possible. Gràcies a la República, si!

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.