Un camí per a l’Església catalana (27/2/2015)

Un camí per a l’Església catalana (27/2/2015)

El Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, de l’Església catòlica, liderat pel Sr. Agustí Cortés i Soriano, va plantejar la necessitat d’un itinerari educatiu amb unitat d’acció de la família, la parròquia i l’escola.  Aquest document (https://www.bisbatsantfeliu.cat) posa en evidència les dificultats dels dirigents cristians per ordenar i coordinar els seus propis medis per mantenir i propagar les creences evangèliques. Les parròquies s’estan buidant i no ofereixen propostes atractives. Els pares i mares es queden sense arguments ni vivències interessants. I les escoles cristianes, concertades o no, tenen la prioritat òbvia dels resultats acadèmics dels seus alumnes. Al final, queda l’escola pública, amb una legió de professors de religió que aspiren a mantenir el seu lloc de treball fix com a principal preocupació. Davant d’aquesta disgregació d’objectius i recursos, l’Església catalana vol fer un cop de timó: recuperar la unitat d’acció del agents bàsics en l’educació. Un lideratge eclesial que faci possible un sa recorregut educatiu de descoberta i afirmació de la dimensió religiosa o transcendent que tot ésser humà posseeix, expressi com s’expressi. I en contra d’aquesta assumpció de responsabilitats, la Conferència Episcopal Espanyola aposta pel desenvolupament normatiu de la instrucció cristiana, tal com ha quedat plasmat en el BOE de 24/2/2015, tot desprestigiant el valor intangible de tan preuada matèria. Efectivament, no és possible substituir, per cap medi, el valor del testimoni o l’exemple, quan es tracta de vivències interiors o creences. No es possible mesurar ni avaluar la profunditat d’una convicció o la sinceritat d’una pregària, tal com pretenen els bisbes espanyols, en part ajudats per la covardia dels catalans. Una determinada fidelitat quan es transmet o s’explica de forma oberta i directa, i és objectivament raonable i respectuosa, esdevé convincent i autèntica. Això no sols es predica en el cas de les confessions religioses, sinó de qualsevol altre com la militància sindical, l’afició esportiva o la noblesa territorial, per posar alguns exemples. El camí del BOE és una drecera inútil, herència d’un passat de repressió i injustícies i molt allunyada de la proposta exposada de l’Església catalana, amb motiu  del Concili Provincial Tarraconense. Tanmateix, a Espanya, on l’experiència religiosa es tradueix bàsicament en tradicions, recitacions i cerimònies, si que s’ha acollit bé la proposta. Aquí, i potser arreu dels Països Catalans, la vida cristiana no consisteix en prohibicions ni demostracions. L’anhel d’algun corrents crítics amb els bisbes catalans per un catolicisme triomfalista, armat de certeses, com palesen alguns preveres de l’Opus Dei, Regnum Christi (Legionaris de Crist), Universitat Abad Oliba, Christifidelis Laici, Parròquia de la Concepció, Passionistes de Santa Gemma,...  no fa sinó posar en evidència les seves pròpies contradiccions. Potser aspiren a una església poderosa quan el propi Papa Francesc ja parla d’una església peregrina o immigrant. Potser esperen que el BOE els doni garanties i resultats quan Sa Santedat els commina a confiar en les seves flaqueses i ferides. No hi ha un llenguatge real sobre aquestes qüestions malgrat així li pesi al Sr. Josep Miró i Ardèvol, darrerament dubtós de la seva aposta, sense concretar-ho en quotidianes opcions de testimoni i exemple. El problema, per a ells, és que creuen que aquestes concrecions quotidianes no es veuen ni s’entenen ni serveixen. Potser, no s’han parat a pensar, que si hi ha algú que les veu i les entén, i que només per aquest algú ja val la pena no molestar ni perjudicar més.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook