Tots els referèndums són necessaris. També el Brexit! (15/06/2016)

Tots els referèndums són necessaris. També el Brexit! (15/06/2016)

Ja s’acosta el 23 de juny, i tots els britànics podran decidir si convé quedar-se o no dins de la Unió Europea. Precisament, allò que tant preocupa a la futura república catalana, es bandejat amb sentit democràtic més enllà del canal de la Mànega. Les qüestions polítiques importants cal consultar-les, debatre-les i sotmetre-les al veredicte popular. La participació de la societat, per tant, en democràcia, és primordial.

Sense aquest filtre, on intervenen molts interessos, sovint contraposats, el polítics tenen via lliure per obeir els dictats de precisos grups de pressió, normalment empresarials, ja que tenen la capacitat econòmica per aconseguir influències decisives (accionariats en medis de comunicació, suport a les campanyes electorals, finançament en la formació de persones rellevants,...).

I això és aplicable a tots els polítics, fins i tot als polítics de la Unió Europea, els quals, potser amb l’excepció dels parlamentaris europeus, poden gosar aprofitar la seva posició per aconseguir frenar o impulsar determinades propostes de base popular o tècnicament necessàries per raons de salut, benestar, seguretat laboral, frau fiscal o canvi climàtic, només per posar alguns exemples de com cal coordinar i cooperar en molts temes claus. I sobre això, els que demanen “tornar a recuperar el control” de les seves decisions, per defensar el Brexit o sortida del Regne Unit del complex polític de la Unió Europea, segurament tenen raó.

El dèficit democràtic que destil·len les institucions europees cada dia és més sospitós. Més encara quan des d’aquestes institucions es prenen gran quantitat de decisions en forma de reglaments i directives, o d’altres recomanacions tècniques, que ens acaben afectant a tots molt directament. Ara mateix, sense massa claredat i amb molta opacitat, la Comissió Europea està negociant amb els USA un acord comercial (conegut com a TTIP, en anglès) que, en cas de prosperar, suposaria una gran font de tensions industrials i financeres, justificades pels “experts” europeus com necessàries si volem mantenir el nivell de desenvolupament del que gaudim ara mateix.

El cul de sac de la política coneguda com a “business friendly” arrenca de les demandes cegues de treball, consum i progrés, que tots els electors exigeixen i els polítics prometen sense parar. Aquesta lectura inicial va conduir als polítics cap a la construcció de grans mercats on poder abocar la producció i els serveis que generem, també, sense parar. Llavors es pot gastar més, es pot viatjar més i cal preveure més i més situacions noves, que a la vegada exigeixen més i més coordinació i polítiques conjuntes.

Així va néixer i existeix la Unió Europea, tot bloquejant el sentiment europeista en base quasi exclusivament a raons econòmiques. La història d’aquesta evolució política és així. Als inicis va ésser a través de l’acer i el carbó, i la progressió ha assolit una moneda única: l’euro. Però la realitat de les grans corporacions empresarials, industrials i financeres, és molt diferent. Els seus interessos són especulatius i materialistes, com conduits per una obsessió col·lectiva per obtenir resultats i generar plusvàlues.

I així, no hi ha espai per la política, per la concepció d’un ideal de societat i la posada en marxa del mecanismes per construir-la. El poble, fet de gent més preocupada pel cost de les seves diversions o pel que dirà el veí més proper, en queda al marge, i pot quedar absorbit per una dinàmica de la qual només és un espectador passiu i atònit. Però, com és que un gabinet conservador britànic ha impulsat un referèndum per a que el poble decideixi en un tema gens banal? Sobre això hi ha dues possibles respostes. 

La primera com a possible dilució d’un problema més greu que encara no coneixem. És possible que el nivell de corrupció dins del sistema europeu de presa de decisions sigui més important del previst. O dit d’una altra manera, la capacitat d’influència dels interessos econòmics i comercials sigui tant gran que els polítics en siguin meres titelles del que dicten. Però què passa quan els esmentats interessos, a nivell europeu, no són els mateixos a nivell de cada un dels estats membres? En el cas de la república catalana no passaria res, i els productors d’aquí quedarien assimilats o destruïts i absorbits per ells (cal seguir el cas ben clar de la siderúrgia, si és vol entendre; i més clar encara és també el cas de SEAT). Però si són anglesos o gal·lesos, ja no és el mateix. Es generen fortes resistències, i lluites, suposem d’igual a igual, per mantenir determinades posicions. A Londres hi té molta importància la industria financera, i aquesta ara és la més amenaçada pels controls contra l’evasió fiscal i el rentat de diner.

I en segon lloc, la possible influència USA, per afeblir un mercat que excessivament organitzat i jerarquitzat pot esdevenir més dinàmic i imprevisible del que seria desitjable, en un món d’equilibris cada dia més difícils.

De moment, l’esperança l’hem de posar en els escocesos, gal·lesos i anglesos, a fi de que triïn a consciència, i amb totes les conseqüències. Segurament no ens defraudaran.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.