Terror és empresonar gent innocent (20/12/2017)

Terror és empresonar gent innocent (20/12/2017)

L’empresonament de gent innocent, forçant l’ordenament jurídic si cal, és una estratègia de terror deliberada. El motiu comú del terror és l’acció indiscriminada, a fi de que la comunitat globalment se senti amenaçada i perseguida. Certament és un sentiment basat en un fet real, si els qui no fan res són empresonats, els que fan alguna cosa les tenen totes per acabar malament.

Aquesta lògica té una conseqüència directa doncs l’objectiu no és causar por ni amenaçar la població sense cap motiu. El propòsit final es posar en evidència qui pot oferir protecció i qui ens protegeix, a l’hora de la veritat. Per a la població, en general, aquesta és la preocupació principal: la seguretat, és dir, viure tranquils i saber a qui acudir a l’hora de les dificultats.

El principal bé d’una comunitat és la seguretat col·lectiva, ja que sense ella, la resta de bens no són viables. Ni la sanitat ni l’educció ni la informació,... tal com es comprova en els casos de països en guerra, i raó per la qual quan això succeeix s’institueix la llei marcial, és dir la lògica militar. Des d’una perspectiva militar oferir garanties de protecció i defensa al conjunt de la població és la màxima prioritat i tot hi queda condicionat, en principi, no per ella mateixa (fet que només s’escau en règim dictatorials o autoritaris) si no per garantir, en darrer terme, l’exercici dels drets fonamentals i les llibertats bàsiques.

Des de temps remots, la població que treballa per sobreviure cerca la tranquil·litat de les muralles del castell, a fi de que en cas d’amenaça o de perill, poder-hi entrar. Tanmateix, pot passar que l’amo del castell sigui venjatiu, i per entrar-hi demani contraprestacions de tot tipus, convertint-se, al mateix temps, en protector i greu explotador, fins al punt de generar una situació insostenible.

Les alternatives a les esmentades situacions passen per l’autodefensa, i això és igualment complicat però no impossible. Les habilitats militars són conceptualment delicades pels profans i les seves retòriques i justificacions, sobretot en temps de pau, quasi són còmiques o ridícules. I no obstant això, com sovint passa, la condició humana hi ha de recórrer, menys del que seria convenient, amb improvisació i dubtes.

Políticament, les societats modernes i les seves importants economies, tenen molts mecanismes per protegir-se, com succeeix davant de  les amenaces de reduït grups extremistes, disposats a atemptar indiscriminadament (yihadistes,...) però també tenen els seus límits si per aconseguir-ho han de vulnerar drets i llibertats fonamentals dels seus propis ciutadans (intimitat, expressió, informació, moviments,...).

Però si bé aquest tipus d’amenaces són greus, semblen ja ara més preocupants les provinents dels propis aparells estatals del món occidental, si com sembla confirmar-se s’hi alcen forces de tipus autoritari que no són actives en la defensa de la pluralitat ni de la diversitat. Un exemple d’aquesta situació podria ésser la de l’estat espanyol, on les dinàmiques neofeixistes són emparades com forces de xoc de l’agitació (violenta) contra la diversitat o pluralitat de tot tipus, però sobretot nacional del seu territori.

L’estat modern europeu d’aspiracions autoritàries no pot actuar amb barra lliure, i o bé es val de forces socials especialment monitoritzades per escometre la violència de baixa o alta intensitat contra la diversitat o pluralitat popular i nacional o bé recorre a “l’afinament” institucional per vestir una legalitat retorçada per uns determinats fins, sempre opacs i poc clar.

Per tot això, la radicalitat republicana, malgrat els seus inconvenients, és una gran garantia col·lectiva: sense parcel·les de poder reservades i aixecant totes les barreres a la gent,  hom si que hauria de viure més tranquil i confiar més en els seus servidors públics.

 ©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.