Teologia casolana (9/7/2015)

Teologia casolana (9/7/2015)

Les denúncies públiques de Mn. Custodi Ballester (titular de la Parròquia de la Immaculada Concepció de L’Hospitalet de Llobregat) al seu propi Bisbe per la presència de l’Església en els patronats dels hospitals de Granollers, Sant Celoni, Barcelona (Hospital de Sant Pau https://www.santpau.es/) i Esplugues (Sant Joan de Déu) obren un debat persistent. Aquestes institucions sanitàries actuen sota criteris científics mèdics, i prioritzen programes d’atenció social i de personalització en les relacions amb els pacients, atesa la seva inspiració fundacional.

Aquesta situació, no obstant això, sovint genera dubtes sobre si aquests centres respecten íntegrament els postulats tradicionals del magisteri eclesial pontifici sobre la defensa de la vida. Qualsevol alteració del ritme biològic de la reproducció humana, en forma d’interferència mèdica especialitzada, és posa en dubte i es declara contraria, per part de Mn. Custodi, a la doctrina oficial catòlica. Principalment és el cas de l’avortament, en totes les seves diverses formes i terminis, i les pràctiques de reproducció assistida, amb embrions o cèl·lules reproductives, o les esterilitzacions humanes. La demanda d’aquest actiu sacerdot és, per tant, una demanda de coherència profunda.

La defensa de la vida, des dels malalts de tota condició com dels processos que la generen, s’entenen com una presència divina. Encara no s’ha pogut generar vida artificialment tot i estudiar els mecanismes de divisió cel·lular i de cerca d’aliments dels organismes per poder subsistir. Així, l’experiència humana, i del conjunt de la Creació, esdevenen un misteri quasi inabordable, pel qual hi ha una ben assentada resposta religiosa: Déu. I pels éssers racionals, els humans, un interlocutor històric i recordat, d’aquesta necessitat, Jesús de Natzaret, un jueu que parlava amb autoritat i va morir ignominiosament.

Doncs bé, per Mn. Custodi, si falla una part, per important que sigui, cal eliminar-ho tot, i per això, malgrat la gran trajectòria de servei i esforç que fa, per exemple, l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues, millor no ser-hi present, i deixar que es secularitzi totalment. Si és així, seria un discurs fonamentalista que, tot i respectable, esdevé dissonant en un món complex on hi ha moltes diferències i contradiccions. En vida, Jesús no va sortir al pas de totes les injustícies, que eren per milers i arreu en aquells dies en que els dominadors imperials romans no estaven per romanços. Ni tant sols les va denunciar, ja que com diuen els evangelis canònics, davant el poder de Roma Jesús va preferir callar abans de blasmar-los amb els pitjors improperis que de ben segur es mereixien (Roma esclavitzava, matava amb sofriments terribles i extorquia fins al límit els pobles ocupats, sense distingir si eren infants o vells).

I davant de tot això, el Salvador va preferir el silenci. L’interrogatori del prefecte Ponç Pilat a Jesús de Natzaret està àmpliament recollit en molt diverses fonts, i la conclusió és la mateixa: davant el mal del món, que aquest governador romà representava clarament per un jueu perseguit,  hi ha el mal fet pels homes i dones. I per això, Crist va callar, doncs el qui el jutjava sabia tot el mal que provocava. Ecce homo, el Crist, interpel·la ja que respecta fins i tot l’opressor, i opta per donar la vida, gratuïtament. Contra natura, esdevé anyell indefens, i segurament, per la fe, sabem que això és de Déu. Certament, som nosaltres els responsables de que succeeixi el mal i el patiment en d’altres com nosaltres, més indefensos, febles o totalment desvalguts.

Per això, hi ha tanta feina, i és tant difícil fer-la. Jesús mana, parlava amb autoritat, no perseguir els més dolents ja que “no fos cas que tot collint la zitzània arrenquéssiu alhora el blat” (Mc 13,29), no sols com una premissa de bondat (caritat), sinó també d’economia de vida. Amb el poc temps que tenim és millor acollir i ajudar als qui més ho necessiten, com feia la Sra. Teresa Gallifa (1850-1907) salvant tota mena de dificultats en la poc receptiva societat viguetana de l’època, amb les mares solteres o semblants.

I sobre els estralls morals en matèria sexual i reproductiva, on és la formació, més enllà dels sermons altisonants, del caràcter i del comportament en les parròquies? El jovent i els grans només poden afrontar una disciplinada vida sexual, en el sentit més ortodox catòlic, amb una gran preparació psicològica i emocional. I molt poca gent la té o l’adquirit, començant pels propis sacerdots, febles com els que més després dels escàndols en matèria de pederàstia. Tot plegat, només es pot plantejar de forma molt humil, i acceptant les limitacions de la condició humana, davant les quals, només podem callar, per ho evidents que són.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook