Tempestes d’acer (17/02/2016)

Tempestes d’acer (17/02/2016)

A l’acabament de la Segona Guerra Mundial, una de les iniciatives europees més urgents va ser constituir la CECA, o Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (1951), com òrgan supranacional per posar en comú les regulacions sobre una matèria primera imprescindible sobretot en la guerra però també pel progrés i el desenvolupament econòmic.

Així, en un marc d’estabilitat, van proliferar aquestes industries bàsiques, autèntiques ciutats de fàbriques, sovint en mans dels propis estats o de societats públiques, com en el cas espanyol, amb ENSIDESA (actualment amb el nom d’una societat privada Arcelor Mittal).

A Catalunya, el model basat en la tradició de fargues ancestrals, es va anar mantenint, fins que la pressió dels nous grans mercats les va obligar a tancar, restant en peus, quasi en solitari, CELSA, gràcies a un gran esforç d’internacionalització de la família Rubiralta, autèntic baluard d’una conscienciada burgesia catalana compromesa amb la societat. Tot i així, es va fregar la tragèdia a resultes de la crisis financera del 2008 que va aturar l’expansió en la construcció, atès que CELSA tenia i te una gran especialització en perfils de construcció i també en barra corrugada o REA destinat al formigó armat.

Amb la complicitat d’institucions financeres i polítiques es va superar l’atzucac, tot refinançant un deute creixent a venciments cada vegada més curts que posen en perill centenars de llocs de treball també a Catalunya. La tempesta, malgrat tot, no afluixa i l’acer xinès està competint en preus i serveis tot provocant encara més problemes, fins al punt que les forces sindicals d’aquest estratègic sector ja entenen que sense implicació política els dies estan comptats.

L’excedent d’acer en les fabriques orientals, a resultes de l’alentiment de l’economia xinesa, és immens, i la voracitat per copar els mercats europeus és insaciable. Sobre això, hom ja ha traslladat l’àmbit de decisió a instàncies de la Comissió Europea, a fi que fixi aranzels prou alts a la importació d’acer xinès que permetin la subsistència d’aquesta industria en profunda transformació.

Els motius per justificar aquesta mesura proteccionista, a criteri dels siderúrgics europeus, inclosos els catalans, és que la Xina està produint per sota dels preus de producció, en el que s’anomena dumping social, tot establint condicions de treball inassumibles per un treballador normal (llargues jornades sense retribucions extraordinàries, descansos i vacances per sota dels mínims establerts,...).

Tot plegat, genera un tensió més dins la construcció europea, ja que aquesta té uns dels seus pilars fonamentals en el lliure mercat, i si bé la competència ha d’ésser lleial per a que com a tal ho sigui, al final els sobrecostos de producció i comercialització els han d’assumir els consumidors i la societat en general, sense cap justificació, llevat que políticament s’admeti com imprescindible. Així, per a mantenir milers de llocs de treball, no sols a Catalunya (Castellbisbal), sinó també al País Basc (Sestao), a més de Anglaterra (Cardiff), i molts altres llocs, caldria aturar ipso facto la importació d’acer xinès, sigui amb excuses de qualitat o de qualsevol altre tipus.

Però els països europeus, i encara més Catalunya, no es poden permetre el luxe de subvencionar la industria, quan a les seves portes no paren de trucar marxants oferint acer de nivell a 250$/tona quan la fabricada aquí resulta a 360$/tona. Cal tenir present que la ferralla de pitjor qualitat ja es paga aquí, fruit de desballestaments o recollida selectiva, a poc més dels 10 cèntims/kg o 100€/tona, tot provocant que una comercialització a preus xinesos sigui, a simple vista, i ateses les grans inversions que requereix la seva transformació, a més del grans costos energètics, del tot inassumibles.

Segurament, com sempre, la resposta haurà de venir per la via de l’especialització, tot deixant en mans xineses les produccions massives i de poc valor afegit. Per exemple, per a CELSA, a Sant Andreu de la Barca, ha estat un flotador de salvació in extremis la producció de bigues extrallargues que faciliten moltes solucions arquitectòniques, la malla electrosoldada de diferents mides o bé incorporar en la venda d’acer serveis associats de lliurament i col·locació a l’obra.

Tot i així, la xifra de negocis baixarà i es perdran llocs de treball, tot queien un del més antics mites europeus, sobre el qual Ernts Jünguer ja es va anticipar, tot dotant-lo d’una transcendència sense precedents, quan en la guerra el ferro esdevé un monstre que empetiteix la condició humana i la fa tota ella més semblant, provocant un sense sentit del mateix conflicte.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook