Tant d’enrenou per 2 missals (12.000 euros)! La misèria ens consumeix? (9/5/17)

Tant d’enrenou per 2 missals (12.000 euros)! La misèria ens consumeix? (9/5/17)

Certament, com ha destacat elnacional.cat, és més preocupant la quantitat de faltes d’ortografia que la Sra. Marta Ferrusola (1935) fa en les seves notes privades que no pas, dic jo, la possible activitat opaca financera operant des de l’Estat andorrà. Tot plegat no seria necessari parlar-ne si no fos per la manera com s’ha exagerat, fins i tot de manera profundament ridícula, per determinats comunicadors.

En el context andorrà, d’un país fins fa molt poc considerat paradís fiscal (opacitat de dades bancàries, origen dubtós dels capitals,...), l’operativa ordinària de la gent qui hi tenia dipòsits o en feia transferències no tenia res d’especial. Està clar que ara la sensibilitat social ha canviat, al menys de cara al públic.

El fet d’haver de pagar a l’Estat espanyol no té cap lògica si sabem que els mateixos diners serviran per esclafar o silenciar les possibilitats nacionals catalanes. Hisenda és, per tant, un veí amb el qual toca conviure sense fer-hi amistat: no és possible, doncs són interessos diferents. En el món empresarial, i dels inversors en general, això és així, quasi arreu, però amb més motiu a Catalunya, on la càrrega fiscal, també en forma de taxes i peatges, s’entén, en general, com a més alta i desproporcionada.

De fet, tots ens vantem de que som una economia molt dinàmica. Que no parem de crear empresa i de generar oportunitats de prosperitat. Tradicionalment, molts catalans només treballen per això: fer créixer l’empresa! Res més normal i normalíssim en un poble comerciant que sap de l’avantatge que suposen les economies d’escala (preus més barats  a l’augmentar la mida de les comandes). En aquest context, totes les operacions financeres tenen una velocitat i una dinàmica que en part es veuen descrites, quasi fil per randa, en els que ens expliquen de la família Pujol. Res estrany, per tant!

Molts comunicadors, i també polítics professionals, són gent que viuen d’una nòmina escassa però segura,  i a resultes d’això pensen que el seu món, del dia a dia, confiats en l’estat protector, ja va bé. Ignoren el món real de les finances, de les transaccions i els acords monetaris en metàl·lic, com a lògica habitual i necessària de determinades operacions. Creuen, en un món ideal de plàstic i urbà que les coses són per a tots iguals i no hi ha dolents que se n’aprofiten dels demés i fan la festa a l’esquena dels de baix.

Sense diner negre, amb factures sense IVA ni bens sense declarar, l’economia es pararia, i la crisis seria tan profunda que el col·lapse generaria la desintegració social i tot el que coneixem. Així de dramàtic seria, al meu parer, el resultat d’aquesta ambició, si tot el que blasmem, en un discurs certament naïf, s’extingís de cop.

És injust que paguin religiosament impostos els que tenen nòmina, i els que fan activitats econòmiques, per la seva complexitat, sovint tinguin més mecanismes per evadir-se d’aquestes obligacions. Davant d’això, escau contrapesar dues qüestions: l’assumpció del risc que carreguen (inclòs el que està passant ara, al ventilar-se les seves operatives privades) i les dificultats tècniques de tot plegat (entramats societaris, documents notarials, sistemes de participacions,...). Ambdues qüestions no són menors, i en general escapen a la majoria dels ciutadans que esperen que caiguin a fi de mes, com del cel, els dinerons que ens fan sentir ciutadans lliures i amb tots els drets.

Malament aniríem, si amb missals o sense, una societat moderna no tingués gent prou audaç per fer el que van fer, al seu estil, els Pujol. De la manera que són, i sabent que ja ho tenien tot plegat previst, no es rendiran tan fàcilment. Fins i tot, sense el reconeixement popular, el qual sempre és benvingut, però que  no els hi fa cap falta.

Els castells més grans cauen, deia el meu avi, i sovint només és qüestió de temps. Van fer i desfer, i van assumir-ne el risc i saben de què parlen, ara ho han d’aguantar, són les regles del joc; però col·lectivament no ens enganyem, algú ha d’assumir riscos i ha de tenir l’habilitat de saltar tanques.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.