Si tothom defensa el benestar, on són les diferències entre els partits? (6/2/2018)

Si tothom defensa el benestar, on són les diferències entre els partits? (6/2/2018)

L’acció política prioritza determinats grups a fi d’obtenir un resultat determinat. Hom podria dir que sotmetre als usuaris de la N-340 a situacions de perill de mort (accidents de trànsit) no és del seu interès ja que prioritza els beneficis econòmics de les empreses transportistes i una gran quantitat d’autònoms que malviuen al volant. En aquest cas, indirectament, un grup de pressió com Abertis, titular de les autopistes, impedeix la resolució del conflicte, i els polítics al govern espanyol s’hi avenen amb mil excuses.

Per tant, hi ha un procés econòmic de partida que vicia les relacions socials i fomenta la desigualtat: els que no poden pagar els peatges, usuaris i transportistes, s’han de sotmetre a tota mena de perills per sobreviure en una via totalment col·lapsada. I així, fredament, el gestor de la concessió, Abertis, s’ho mira amb impassible fredor, per entendre que no és el seu problema.

El col·lapse del sistema democràtic s’esdevé si hom creu que la seva part no està incorporada dins d’un tot. Heus ací, per tant, la principal diferència entre els polítics republicans i els monàrquics, a grans trets. El sentit republicà, de formació social que parteix de la responsabilitat ciutadana impediria que determinada gent s’aprofités de la resta dels ciutadans, veïns i bons companys, en general, simplement per raons econòmiques o de privilegis (com el règim concessional).

Morts innocents, sense justícia, queden silenciades, també per les diferents autoritats autonòmiques que gestionen la misèria al costat dels grans grups econòmics o d’inversió (concessionaris d’autopistes, per exemple). I això és així per raons de desigualtat, ja que no tothom pot assumir els peatges, principalment per raons econòmiques. És així, també, com tot plegat esdevé una font legítima d’ira i de malestar que es va acumulant.

Ja es pot dir, seguint l’exemple exposat, prou clar, que Abertis és responsable de les morts de persones innocents que circulen per la N-340, per dos motius. Primer per que com agent de la mobilitat (gestor d’una infraestructura) no es pot inhibir de la mobilitat d’agitació que la seva pròpia via genera, i segon perquè la seva política de tarifes busca estrictament el benefici després d’assumir costosos sistemes d’explotació sense assumir la necessitat de flexibilitzar i abaratir l’ús de la seva xarxa, com alternativa a d’altres de més perilloses o, directament, mortals.

Hi hauria mecanismes de fidelització per captar nous clients a les autopistes de peatge sense pujar les tarifes, i de passada hi hauria beneficis per a tota la comunitat, i en canvi, això ni s’intenta. D’altres innovacions ni es plantegen (tarifes planes anuals, ofertes de gratuïtat,...) tot generant una fractura, en temps i seguretat, molt gran entre la població propera a l’autopista com per a la gent de pas, professionals del transport o no.

No és estrany que el “No vull pagar” fos un dels principals catalitzadors de les aspiracions republicanes catalanes, ja que en algunes comarques catalanes (Maresme, Garrigues i Baix Penedès) la circulació habitual s’ha convertit en un suplici per al dia a dia, també en forma de gran frustració en cas d’accidents greus per les grans pèrdues de les víctimes, doloroses i insuportables en molts casos.

Per tant, resulta evident que s’estan generant desigualtats, i que cada cop són més insuportables. Les millores de les condicions de vida i de les situacions de salut, molt associades a la mobilitat, per seguir amb aquest exemple, no poden millorar per uns i deixant al marge a molts altres.

Amb el progrés tecnològic, és possible que el marge de desigualtat, fins i tot, augmenti tot provocant l’efecte de denúncia i de reivindicació que faci d’elles elements dinamitzadors de la política en tots els àmbits, local i de més gran abast. Per això, pot resultar contradictori però també és cert que algunes desigualtats esdevenen beneficioses. Avui, el clam de la república catalana ja és una realitat indiscutible.

 ©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.