Sense pacte constitucional s’ha malmès la transició: recuperem la memòria (20/10/16)

Sense pacte constitucional s’ha malmès la transició:  recuperem la memòria (20/10/16)

La Generalitat catalana és una institució republicana que no ha esta mai legítimament derogada. Les lleis franquistes ho van intentar però no tenen validesa: són fruit d’una victòria militar d’arrel nazi, sense cap reconeixement internacional.

L’Espanya impossible passa per una aliança feixista i totalitària que s’ha imposat amb repressió i violència.

L’any 1932, democràticament, i sota l’esguard de processos semblants, en el dinamisme de la Societat de Nacions, liderada per Woodrow Wilson, es va recuperar una institució històrica de la nació catalana. Només els estralls de consciència que van provocar la I Guerra Mundial i les facilitats per donar més veu al poble, van fer possible aquesta ocasió històrica per aquest nostre poble europeu.

Aquesta constatació es va recollir explícitament a la mort del dictador ja que la Generalitat va ésser  rehabilitada, a criteri del propi estat espanyol, l’any 1977, mitjançant la promulgació d’un reial decret llei, fórmula de rang legal certament improvisada.

Aquesta disposició, de la qual ara encara se’n penedeixen, com tantes d’altres de l’autonomisme més optimista, va ésser fruit d’una pressió popular molt forta. Tant anys de sofriment requerien alguna mínima proposta per part dels poders centrals. I no es van poder negar al restabliment d’una institució històrica, ja que la seva derogació era totalment il·legal: es va fer per una llei de l’estat espanyol de 1938, fins i tot abans d’acabar la guerra civil.

Certament, el pacte constitucional, pervertit i adulterat, després de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, també ha quedat sense efectes a hores d’ara.

Les garanties jurídiques arrenquen, en un estat democràtic i de dret, de la voluntat popular,i no de la pròpia successió legislativa, com aquí s’ha formulat repetidament des de l’estat espanyol.

La Constitució espanyola es basa en un acord polític, com la pròpia exposició de motius del reial decret llei esmentat exposa. Aquest acord polític, passava, passa i passarà pel reconeixement, desenvolupament i plena normalitat de les diferents nacions que composen les terres peninsulars. I això, des de la victòria feixista espanyola no és així, si no és possible retrocedir més en el temps de les injustícies i de les arbitrarietats.

De forma simultània, i tot seguit, hom, des de l’Estat espanyol va haver de promulgar la llei d’amnistia, segons la qual, en el mateix BOE que deu dies abans havia reconegut la necessitat de restablir la Generalitat, tots els crims del franquisme quedaven caducats i exonerats.

Aquesta coincidència, quasi perfecte, en el diari oficial, no és casual. Precisament, és de fet la millor autoinculpació que un estat hagi pogut perpetrar. L’Estat espanyol va reconèixer la il·legalitat produïda fruit de la seva victòria militar amb el suport nazi, i va derogar les lleis que van provocar tant de sofriment: exili, execucions, tortures, persecucions, genocidi cultural,...

Gràcies a les lleis derogades el 1977, l’Estat espanyol creia que podia viure tranquil, i girar tranquil·lament la pàgina de la història.

La realitat, no obstant això, és obstinada. La recent “querella argentina” en el ja conegut procediment 4591/2010, una instància de justícia universal reclama responsabilitats concretes. Dirigents espanyols, productors de greus crims, que per això van ésser amnistiats, hauran de donar explicacions.

L’Estat espanyol tracta d’impedir-ho, però té tota la cort internacional de justícia en contra. Els pactes s’han de complir, els espanyols han de donar comptes. Aquella amnistia va ésser una farsa feta tota ella a les seves conveniències.

D’una mateixa semblant podria estar actuant, ara mateix, el Tribunal Constitucional, ja que incompleix reiteradament preceptes vinculants del dret internacional públic, sota l’empara d’unes retallades ad hoc dels principis de justícia universal.

Alguns magistrats d’aquesta instància judicial especial ja ho han comentat i podria donar-se properament un efecte de dimissions en cadena.

Alguns il·lustres juristes, coneixedors de la veritat processal, no volen quedar absorbits dins de la deriva sectària en la que està caient l’Estat espanyol d’un temps ençà, per no variar, i podrien secundar el mateix camí.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.