Sense cap dubte, el referèndum d’autodeterminació és legal. (6/9/2017)

Sense cap dubte, el referèndum d’autodeterminació és legal. (6/9/2017)

L’1 d’octubre hi haurà un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Les garanties per a la seva celebració seran suficients, encara que no les més còmodes ni confortables. L’estat espanyol ja es preocuparà de posar-ho complicat, però en cap cas ho podrà impedir. Les resolucions del Tribunal Constitucional no seran executives, i la seva eficàcia només podrà quedar demorada a un escenari posterior, en el que si guanya el NO, molts ho passaran malament. En canvi si guanya el SI, ningú sortirà perjudicat, i un futur de convivència entre nacions veïnes, que es necessiten mútuament, serà del tot previsible.

El procés català de recuperació nacional s’està fent amb total transparència i amb l’aportació de tota mena de dades, l’esforç certament agosarat de fer pública una llei de transitorietat, ja és en si una aposta de gran forlesa, a costa de la pròpia necessitat d’assegurar el debat neutral i divers per a la celebració del referèndum d’autodeterminació.

Ningú farà el ridícul, ni tan sosl el propi govern espanyol, subjecte com està a la dinàmica d’execució de les resolucions dels tribunals, per a poder fer o desfer alguna decisió que pugui impedir, ni mínimament, el combat democràtic, de forma pacífica i participativa. Certament, hi podrà haver incidents aïllats, però en cap cas pot existir una concertació general, en forma de milers d’efectius, per impedir el repartiment de la targeta censal, la distribució de les urnes i les paperetes, i també l’obertura de les seus electorals, amb la constitució de les meses, de forma natural i normal.

El referèndum d’autodeterminació, amb les lleis aprovades, amb una majoria suficient, no és il·legal, ben al contrari, respon a l’ànsia de que sigui un model de transparència i participació, i que en darrer terme, en recolza en el dret internacional i en la voluntat general dels catalans de consultar-se de forma vinculant sobre el seu futur polític.

L’actuació del Parlament, per tant, tenallada per grups del tot contraris, certament viu un moment històric que pel territori i la gent de Catalunya significa el primer pas, de molts més, per conquerir espais de llibertat i de dignitat; i per això, aquesta institució legislativa exigirà del Govern, bàsicament quatre coses. En primer lloc, l’enviament de paperetes del cens tot indicant on votar (aquesta informació, amb el suport de la llei del referèndum és totalment legal, i no contradiu cap normativa de protecció de dades, ben al contrari aquesta normativa serveix i garanteix precisament el sublim dret democràtic de participació i activitat política, l’expressió màxima de les quals es participar en unes votacions lliures i contradictòries).

En segon lloc, i com a condició indispensable, que la dotació de les seccions electorals, i per tant, de totes les seves meses, sigui completa, amb paperetes del SI i del NO, i amb urnes, les quals han d’estar disponibles per a que els membres de les meses les usin d’acord amb la normativa electoral elemental, ja de tots molt coneguda, i sobre la qual no hi haurà diferències substancials. Per incauta les urnes, tal com molts espanyols ja demanen, cal l’ordre d’un jutge, en base a la comissió d’un presumpte delicte. En principi, distribuir i dipositar objecte en forma de capsa no és un delicte, i cap jutge amb un mínim de sentit de la proporcionalitat dictarà una interlocutòria d’aquestes característiques. En el cas d’ésser així, hi hauria moltes altres més alternatives, per garantir la seva reposició, pel cas de robatoris puntuals, ja que no té cap sentit presentar batalla, per uns objectes que són fàcilment substituïbles, en una economia de lliure mercat i llibertat de circulació de mercaderies, com en la que vivim. Els locals i els membres de les meses són aportacions per a les quals no faltaran voluntaris, pràcticament en cap indret de Catalunya, provinents no sols de l’àmplia base social que defensa els postulats sobiranistes, sinó també de molts funcionaris que entenen el seu servei públic d’una manera àmplia, sobretot si es tracta de garantir i cultivar qualsevol exercici democràtic, com és ara, votar en un referèndum d’autodeterminació.

Quedarem sorpresos, no cal recordar-ho gaire, com el govern espanyol fa mans i mànigues per tractar de neutralitzar aquest clam majoritari, per medi de tota mena de maniobres, com la que va donar l’alcaldia de Barcelona a la Sra. Ada Colau, gràcies a un informe policíac espanyol fals per desacreditar el Sr. Xavier Trias, durant les eleccions municipals del 2015 (la gravetat d’aquells fets no serà fàcilment oblidada per ningú amb un xic de dignitat). O també, activant mecanismes especials, pensats per situacions d’emergència o cataclismes, i no pas per respondre a demandes democràtiques formulades seguint els procediments formals establerts. Així no seria estrany que s’intentés algun tipus d’intervenció sobre les estructures administratives de la Generalitat, però totes elles igualment serien un gran fracàs, ja que no tindrien cap legitimitat, ni política ni administrativa.

Per tant, el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre és legal, i com a tal es pot celebrar, ja que no constitueix cap delicte la seva convocatòria i celebració (no està titpificada penalment aquesta activitat). La població ho està demandant a crits i de forma pacífica i continuada des de, com a mínim, el 2010. Després de 7 anys ja toca, tot i haver-ho intentat pactar o acordar, escometre una consulta vinculant sobre el futur polític de Catalunya.

La proposta de Catalunya, com república independent, no és una il·lusió infantil ni una subtilesa d’una èlit, ben al contrari és una ànsia profunda i transversal per construir un espai polític propi que ens permeti, entre d’altres coses, tenir bones relacions amb Espanya, amb la qual hi tenim bon i llargs sentiments compartits. Alguns sectors espanyols voldrien que el independentisme català fos del tipus d’ETA, violent i excloent, i en canvi s’han trobat que és pacífic i inclusiu, no discrimina i és empàtic amb les diferents iniciatives que es produeixen, i això els molesta de forma especial. Creuen que darrera hi ha manipulació social, i un aparell de propaganda dotat d’una gran intel·ligència, i la veritat, és que no és ni una cosa ni una altra: hi ha un poble que malda per la seva supervivència i que no vol acceptar el dictat excloent i tancat d’unes elits que ara personifiquen els membres del PP/PSOE/C’s.

El respecte al pluralisme i a la radicalitat democràtica és una idea tant arrelada a Catalunya que la proposta independentista en queda totalment mediatitzada per aquestes premisses, en contra del que es pretén des d’una “caverna” espanyola, feta de prejudicis i, sovint, males intencions, incloent especialment la cadena 13TV de l’Eglésia Catòlica, la qual hauria d’ésser, en qualsevol cas, una garant de pau social i bona conciliació veïnal. Per tot això, almenys a Catalunya, hom té meridinament clar que la bandera de la democràcia es demostra amb fets, i que aquests passen per recórrer a les urnes tantes vegades com sigui necessari. Si no és així, aquesta apel·lació democràtica és només retòrica, i sense cap sentit.

Les autoritats espanyoles, i sobretot els seus líders d’opinió, des de poderosos fortaleses mediàtiques estan cercant una estratègia de provocació,  a fi de que apareixin brots violents o de disconformitat agressiva, a fi de poder, ara si, encara amb més virulència, desfermar la més severa maquinària de repressió.

Doncs bé, contra això, cal estar atents, molt atents, i sempre actuar amb respecte i distància, sense escalfar-se, a fi de no caure en el parany de la provocació. Aquest, ara mateix, és el nostre principal repte. No hi ha presa, tot s’anirà fent, i la desqualificació democràtica l’obtindrà el que es precipiti, tot plegat en un joc polític del qual cada dia hem d’aprendre noves i difícils lliçons. No serà fàcil però cal ser-hi, per fer-ho realitat, tossudament, i sense parar. No ens cansarem, ja que ens hem preparat per una llarga ruta, alegres i somrients. Tampoc ens cremarem abans d’hora, ja que ens ho passem bé. Junts, amb les nostres diferències, ens anem fent, encara més, com a poble, i ens anem retrobant més del que ens podíem imaginar. Que no pari la marxa

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.