Roma no paga els traïdors (24/11/2015)

Roma no paga els traïdors (24/11/2015)

Contra tot pronòstic, per un excés de zel de les autoritats espanyoles, els efectes jurídics de la declaració del dia 9 de novembre de 2015 del Parlament de Catalunya, sobre com procedir per avançar en el procés d’autodeterminació català, han vingut per iniciativa de l’Estat espanyol. L’esmentada declaració, igual que la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013 (declarada inconstitucional pel que fa al terme sobirania, malgrat ésser només una declaració política), són posicionaments ideològics tractats de manera institucional però en que en cap cas, de moment, esdevenen font de drets i obligacions pels ciutadans i per a les pròpies institucions.

No obstant això, per l’Estat espanyol no és així, i entén que “las manifestaciones de alguno de los representantes de las instituciones [catalanas] ... expresando su voluntad de incumplimiento de la leyes” és motiu suficient com per desenvolupar especificitats normatives, encara que siguin de molt baix rang, com l’ordre ministerial de la vicepresidenta del govern espanyol sobre el finançament d’emergència dels pressupostos catalans. Per tant, d’una manera clara, l’Estat espanyol, ataca l’especificitat catalana sobre bases estrictament polítiques, moltes de les quals són meres suposicions, àdhuc comentaris periodístics, com podria ésser aquesta mateixa columna.

En comptes d’abordar una lleial aproximació institucional, basada en el diàleg i la negociació, arremet amb burocràcia de certificats i programes i exigències documentals excessives, com a condició, quasi humiliant, per a accedir als fons d’emergència necessaris per mantenir els serveis públics.

Així “el acceso a nuevos fondos queda condicionado a que cumpla las nuevas condiciones que comienzan con el envío por parte del interventor general de la Comunidad Autónoma de un certificado que permita tener constancia de la situación económico-financiera real de la comunidad autónoma”, tot donant un termini de 10 dies (que s’esgota el dia 3 de desembre, just abans de començar la campanya electoral del 20D) a la senyora Mireia Vidal (1966), interventora general de l’Administració de la Generalitat, per traslladar, sota la seva estricta responsabilitat, com si no existís jerarquia administrativa ni titulars dels òrgans administratius, com els consellers i secretaris generals, o fins i tot, les direccions de serveis.

La plenipotenciària Sra. Soraya Sáenz (1971), vicepresidenta del govern espanyol,  obsessionada en esclafar la diversitat o el pluralisme peninsular, arremet directament sobre els empleats públics, sense tenir en compte les jerarquies administratives, tot fent el pont als seus superiors i responsables últims. L’Estat espanyol apel·la al sentit de la responsabilitat professional de forma enganyosa, ja que el deure de tot empleat públic és, abans de res, vetllar per l’interès públic, el qual queda dipositat, mentre no es demostri el contrari, de forma contradictòria, en els qui han de donar comptes al Parlament, en les sessions de control, és dir, els consellers i conselleres, a més dels seus titulars d’ens administratius o òrgans tècnics diferents.

Un antecedent d’això va ésser la participació del Mossos d’Esquadra en una taula ministerial de coordinació antiterrorista, al marge del President i Conseller del Interior, com si la condició política que representen, tot i ésser els primers i últims responsables de tot el que s’esdevé en el cos policial, no fos mereixedora, als ulls de l’Estat espanyol, de cap legitimació operativa o pràctica. Si bé aquest tema va quedar “tapat” per la condicions internacionals de mobilització d’efectius policials, ara, vinculant milions d’euros, a la destresa i obediència d’una sola persona, la interventora general, ja no pot quedar sense debat ni resposta.

L’Estat espanyol no pot manar ni un sol dels empleats de les altres administracions territorials, i encara menys per la via d’una simple ordre ministerial, que si no fos perquè condiciona tants diners seria ridícula, a més d’ésser inconstitucional i sense cap rigor jurídic,  i per això s’hauria d’ignorar completament. Però, davant de qui té els diners, sempre es perdrà, ja que qui paga mana, aquí i sempre (https://www.ccncat.cat/).

Per això, cal activar el mecanisme democràtic amb urgència: el referèndum d’autodeterminació. La primera i única decisió del nou govern ha d’ésser la preparació i convocatòria d’un referèndum unilateral, amb totes les garanties democràtiques. I per fer-ho, caldrà fer una llei pròpia, inconstitucional i sobirana, que inclogui necessàriament, la no subjecció dels empleats i funcionaris d’arreu de Catalunya als mandats  o dèries dels governs espanyols de torn. Res més necessari i urgent: llei unilateral de preparació i convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Som-hi!

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook