Raons de família (10/12/2015)

Raons de família (10/12/2015)

En la societat catalana cada dia hi ha menys famílies intergeneracionals sota un mateix sostre. El que havia estat una universitat de la tolerància i la convivència, ara ja no interessa a ningú. El model ampli d’avis, pares i fills en un mateix espai de vida ha quedat liquidat, pel que fa als avis, i també ho està essent pel que fa als fills. Els avis molesten i suposen una càrrega psicològica de dimensions tràgiques dins la manera de fer contemporània, i els fills, en part també, i resulta cada dia més comú, gràcies a ben trobades excuses com la d’aprendre idiomes, enviar-los a col·legis estrangers o a residències intensives. El paradigma individualista, per tant, es propaga amb rapidesa, i ja s’ha implantat en la mentalitat de les parelles, matrimonis o no, de tot tipus.

La família com a valor requereix que sigui sempre una prioritat vital, ja que en cas contrari, no falten les propostes per dividir-la o extingir-la. Els motius de força major, com les raons laborals o de salut, ja no conformen les justificacions bàsiques que atempten contra la vida en comú, de forma feliç i creativa, de la família. Els ancians, en part responsables de la construcció d’un món competitiu i material, no saben trobar la seva funció i plantejament en relació amb els seus fills i nets, llevat de la generosa aportació per vigilar i atendre els fills més petits. I, també a mesura que els fills es van fent grans, la seva aportació a la família, consisteix en gaudir d’una ben assortida pensió i residència. El salt d’avis a néts ja és un miratge, i en les línies laterals, d’ascendents i descendents, igualment encara molt més. La lluita dels anys 80 i 90 de forces avis pels seus nets, perjudicats per la separació i divorci dels seus fills, ja ha quedat abandonada. Certament, el panorama familiar que ofereix la pròpia societat no és del tot engrescador en clau mediterrània.

El model nòrdic de matrimonis o parelles abocats als fills petis (fins als 10 o 12 anys), com darrer segment de la vida familiar, sembla que es va imposant, en detriment d’una família àmplia, consistent en una quasi màgica convivència intergeneracional, amb tot tipus de perfils ideològics i psicològics.  Les raons poden ésser vàries però la fonamental és sobre prioritats. Quan la prioritat és la família, la vida social en forma de celebracions lúdiques, trobades esportives o d’altres ha de quedar en segon terme. Quan la prioritat és la família tots els seus membres actuen solidàriament modificant les seves agendes per romandre units. Quan la prioritat és la família tots van a la una a l’hora de fer propostes i d’assumir renúncies personals. Per tant, vist així, família i unitat serien dues cares de la mateixa moneda. No és possible enganyar-se fent mans i mànigues sota un pretext de família que no contempla la seva unitat, tanta com sigui possible. La unitat apropa els perfils individuals de tots els seus membres, i en contra del que hom pugui pensar, també llima les mil diferències que ens poden distanciar, amb més o menys temps.

Quan la família és una lluita de vanitats i desavinences, vol dir que no s’ha entès el seu sentit i plenitud. En aquests casos, ja no és un espai de confiança, interrelació, espera i tolerància, com bases essencials pel desenvolupament humà en totes les edats i etapes de la vida. Quan els interessos d’un en concret agafa rellevància, o no hi ha els mínims fonaments de respecte i consideració envers els demés, tota proposta familiar està destinada al fracàs. Quan de partida sorgeix la crítica o només tots els defectes que tenen els demés, també hi ha la millor manera de conduir la família al fracàs total. Acceptar els desordres dels demés, les seves petites o grans imposicions, sovint inconscients, ja són elements suficients per liquidar la institució familiar, i potser, de retruc els matrimonis i parelles que un dia van creure que podien estimar-se, fins i tot, per sempre.

Protegir la unitat familiar pot ésser una realitat si esdevé la primera prioritat, per la qual es condiciona tota la resta de decisions. Només amb la unitat, construïda, no cal dir-ho, amb moltes renúncies al protagonisme de cadascú, s’obtenen els cobejats fruits de la felicitat, l’alegria i la companyia lliure i sincera. El somni de tots, sense exclusió, curiosament passa per saber fer bé una unitat prou sòlida en base a uns valors simples i senzills de fidelitat i dedicació. Tot el demés són contínues equivocacions, marrades per originalitats perverses que ens van afeblint, no sols com a persones, sinó també com a poble, i a mig termini com a país. Quan hom viu confiat entre els seus familiars, treballa content per tornar a casa aviat, i se sent plenament feliç en la seva família, ha trobat el millor tresor de la seva vida. Un tresor de valor incalculable que traspua les generacions, anima els més joves i és consol per a tota mena d’adversitats. És la família.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook