Radicalització a les presons i un examen de la societat (20/3/2018)

Radicalització a les presons i un examen de la societat (20/3/2018)

Jesús Ruiz ha sortit de la presó de Soto del Real després de complir la seva part final de la pena per un delicte comès al Perú. A la presó espanyola ha compartit dies de reclusió amb Jordi Cuixart, un dels presos polítics catalans tancats entre reixes per així l’estat espanyol pugui intimidar i alliçonar a la població del seu país, en una pena preventiva exemplificant.

Les autoritat europees, per medi de la Comissaria Europea de Justícia, vigilen el règim penitenciari espanyol d’a prop. Per ells, la principal preocupació és evitar que les presons siguin focus de propagació de la delinqüència organitzada, o bé llocs de radicalització ideològica, a fi de que sigui una forma de lluita contra determinades trames o organitzacions, i així garantir millor la seguretat pública.

Les condicions dins de les presons, segons el testimoni de Jesús Ruiz, condemnat per tràfic de drogues (un delicte contra la salut pública, que al seu parer no és dels més greus, ja que els traficants són simples instruments entre els grans distribuïdors i els consumidors finals) faciliten d’una manera extraordinària relacions de companyerisme que no sempre tenen fins compatibles amb els valors imperants a la societat.

El règim penitenciari es presta a la creació de forts vincles entre els reclusos, no sols per sobreviure entre les seves pròpies disputes sinó també per enfrontar-se a les disposicions dels vigilants i les seves diverses activitats, com eventuals maltractes o humiliacions.

La radicalització és un fenomen associat a les condicions penitenciaries, en la mesura en que la presó accentua la gravetat de les condicions de vida dels reclusos en relació amb la resta de la societat. Si les dotacions de professionals i de medis materials per fer possible una millor adaptació a la vida social del reclús són més grans és més fàcil evitar les raons que justifiquen la radicalització, o trobar respostes al marge de la societat o contra la societat.

Cada persona és un misteri, des del motius que el van dur a delinquir o trobar-se al marge de la llei, en forma d’injustícies o arbitrarietats també, fins a la forma com s’adapta a un règim d’humanitat sense espais personals ni llibertat com el que hi ha, en general, a les presons.

En aquest sentit, explica Jesús Ruiz, després de compartir dies de presó amb Jordi Cuixart, president d’Omnium , que la principal lluita és psicològica, a fi de resistir, minut a minut, cada instant, sense preocupar-se, el més mínim, pel que passi a fora o el que pugui venir, ja que serà impossible poder-hi incidir, i el desgast d’intentar-ho enorme. És un consell de supervivència notable, que ens podem aplicar molts, també en els àmbits laborals i socials, en determinades circumstàncies.

Cal confiar en que les coses tindran el seu curs i que és important viure el present amb convicció. Davant la malaltia, els accidents, les separacions, els desenganys,... hom no es pot ensorrar i la millor actitud és allunyar les preocupacions pel que pugui venir o passar.

Els presos comuns catalans i espanyols viuen amb perplexitat l’empresonament d’una persona com Jordi Cuixart que no és com ells. Ell no ha comès res que sigui delictiu. La seva reclusió respon a una pràctica ancestral espanyola de càstig públic per desmoralitzar i avergonyir als seus seguidors, en aquest cas, el poble català.

Una dinàmica de tipus colonial d’exemplificació per a que l’autoritat de l’estat espanyol no quedi discutida ni menystinguda. Un sistema que tracta d’imposar-se per la via de la força però que ja no té autoritat, almenys, entre els catalans, que majoritàriament ja el repudien, al punt de la desobediència , la insubmissió o la pacífica revolta.

El repte de Jordi Cuixart, com de qualsevol persona de bé, és fer dels seus dies d’internament forçat dies fecunds. Dins la monotonia d’horaris, el seu cicle de vida passa per caminar (fer un cert esport), la biblioteca i atendre les cartes, a més de les visites. La seva reclusió ressona entre moltes persones catalanes i d’altres sensibilitzades pels drets humans i les llibertats públiques, com la de la resta de presos polítics, ja que la intransigència del nacionalisme espanyol, els fa valdre com ostatges de sofriment per a qualsevol que gosi sortir de la fila.

Els polítics espanyols, de qualsevol tendència, amb algunes comptades excepcions que s’esgargamellen en dir el contrari, viuen al marge d’aquest sofriment, tot escudant-se en unes teòriques garanties dels sistema judicial espanyol, i la seva separació de poders. Una actitud hostil espanyola que no hauria d’impedir mostrar una més sincera humanitat, si més no semblant a la del reclús Jesús Ruiz.

Resultarà, com ha passat quasi sempre, que els condemnats per la societat són els que la mantenen i reconeixen de veritat.

Tot plegat sembla un presagi del valor i el contingut històric de la Setmana Santa, episodi cultural i religiós, sobre la mort d’una persona innocent, condemnada simplement per anunciar un missatge d’esperança o d’il·lusió per a la gent ( un altre Jesús).

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.