Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Qui planifica el benestar de la població? (15/2/2018)
Qui planifica el benestar de la població? (15/2/2018)
La vigència del 155 ha posat en evidència fins a quin punt està centralitzada la política espanyola. Les decisions reals i efectives es decideixen, per entendre’ns a nivell de BOE. La resta és una il·lusió òptica: institucions pròpies, parlament autonòmics, autonomia local,.. que si bé tenen alguna influència i afecten directament a la població no tenen incidència en les grans decisions que són necessàries per garantir el benestar de la població. El principi de subsidiarietat, o com encomanar a les institucions més properes el dia a dia de la població cada dia està més en crisis.
Gràcies a https://www.servidorscat.cat/ tenim coneixement precís de com el bloqueig de determinades polítiques públiques catalanes queda totalment substituït per les polítiques públiques espanyoles. Un exemple clar és el pla ACCIÓ, per a fomentar la innovació i la internacionalització empresarial, la qual queda suspesa per medi del 155 però que s’ha desplaçat, segons manifestacions empresarials, a programes estatals similars.
És cert que hi ha una competència entre administracions per captar polítiques de millora i de servei, en molts àmbits, àdhuc municipals, fet que es aprofitat pels destinataris per buscar i trobar les seves millors opcions, sovint també per raons polítiques o per facilitats administratives en funció dels requisits. Aquesta competència perjudica el principi de subsidiarietat i genera duplicitats que encareixen astronòmicament el funcionament de les administracions públiques.
Al llarg dels temps s’ha tractat de millorar les polítiques públiques per respondre de manera més directa a les necessitats dels ciutadans. I és obvi que qui no passa necessitat o ja li van bé les coses no té cap necessitat d’implementar canvis. Però com que els canvis, a més , generalment, dins un sistema tan ineficaç com el descrit, té costos econòmics, acaben generant pujades d’impostos sobre qui té capacitat de pagar i no evadir-se, és dir, els petits propietaris, empresaris particulars,.... o en altres paraules la classe mitjana, que són cada vegada més inassumibles, fins al punt d’amenaçar l’existència pròpiament d’aquesta classe mitjana.
Un fantasma recorre Europa i Catalunya: els nostres fills viuran pitjor que nosaltres. El ritme de creixement de les desigualtats fa pensar que per a molts efectivament serà així. I en part, és pels motius exposats: els grans poders econòmics tenen més accés a les decisions polítiques que no les classes mitjanes, ja que, tot sigui dit, el valor de la democràcia queda totalment relativitzat quan el dia a dia del benestar de la població es tradueix en llocs de treball, competitivitat o quotes de mercat, ja que menjar i viure no surt de franc.
Vist així, la influència de les classes populars semblaria cada dia més irrellevant, si el valor del seu vot (a la pràctica única força útil que pot exercir, si com sembla ha renunciat a d’altres formes de pressió com la vaga laboral o la lluita social) queda totalment mediatitzat, un cop els representants assoleixen una cadira a les institucions, per la realpolitik del grans poders econòmics.
La racionalització de la despesa pública és una necessitat i la serietat en la defensa dels valors democràtics una exigència. Contra ambdós requisits hi ha poques alternatives, dins del sistema vigent, complex i viciat. Per això, la liquidació del règim del 78 és urgent, i fer efectiva la proclamació de la república catalana també. Desencallar l’entramat polític i institucional actual, ple de corrupteles i d’ineficiències ja és un clam. Sense això, en el molt curt termini no es podran atendre les necessitats de la població, en forma de serveix bàsics, ni oferir al seu conjunt oportunitats de prosperitat.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.