Què és l’assetjament policial? (27/11/2017)

Què és l’assetjament policial? (27/11/2017)

El monopoli de la violència en les democràcies occidentals el tenen els cossos i forces de seguretat, i no pas grups parapolicials o agitadors professionals (grup ultres disposats a fer la feina més bruta consistent en atemorir i silenciar la societat que és dissident). La policia, en el seu patrullatge uniformat, per tant, té que garantir la seguretat col·lectiva, tot donant tranquil·litat i confiança als ciutadans, als quals serveixen com funcionaris públics.

La llibertat queda amenaçada quan la policia esdevé sospitosa de no actuar honestament, i tot deixant de donar seguretat, és còmplice indirectament de determinades activitats o directament quan assumeix un rol vigilant desconfiat del que succeeix en l’esfera pública.

La premissa de que el client sempre té la raó en el món comercial, en el món públic és que el ciutadà gaudeix sempre, i en tot cas, de la presumpció d’innocència. Aquesta màxima suposa evitar, en general, les identificacions policials de ciutadans o la vigilància uniformada d’activitats ciutadanes. Les activitats no uniformades, d’informació o intel·ligència, sempre són necessàries a fi de poder dotar als àmbits decisors de les polítiques públiques dels fets que poden tenir transcendència, encara que, està clar, mai poden ésser invasives ni en detriment de drets i llibertats fonamentals.

Si el ciutadà és queixa de l’activitat policial, la societat té un problema greu. El que hauria d’ésser complicitat, com va succeir els dies posteriors a l’atemptat de les Rambles de Barcelona, es converteix en desconfiança i distanciament entre els servidors i els servits. En aquest sentit és lloable que algunes tradicions policials, fins i tot en els serveis de proximitat, renuncien a les armes, per posar en evidència que són i volen ésser la policia del poble, doncs venen del poble i es deuen a ell.

La situació política de cada moment, tot sovint, provoca que les elits tècniques o en el poder decideixin en contra del que pensen determinades majories, i tot i que no es pot fer tot a gust de tothom per existir diferents interessos , si és cert que la gent corrent no espera un tracte desconfiat o discriminatori dels poder públics, per no dir, en circumstàncies de repressió com les que succeeixen arreu de Catalunya darrerament,  de persecució amb detencions o retencions arbitràries .

L’abundància de filtres administratius i d’ordres confuses provoca un distanciament absolut entre els fets concrets que percep la ciutadania i les decisions que executen els policies habitualment, a més d’altres funcionaris públics. La presó preventiva a dirigents d’associacions, per exemple, ja es veu com una decisió d’un policia qualsevol o d’un funcionari habitual. La representació de l’estat té aquesta dimensió institucional que ho confon tot, per a bé i per a mal, tot essent impossible una neutralitat teòrica ja que la passivitat suposa posar-se del costat del poder establert.

Així, l’activitat policial esdevé un motor de preocupació cada vegada que la seva activitat s’entén com sospitosa: identificacions per a què? I per a qui? Quina és la voluntat real? Atemorir o silenciar les postures contràries al poder dominant? És lícit usar la policia per aquest fins? No. No ho és. L’activitat preventiva de la policia sempre ha d’ésser per garantir la lliure expressió i reunió de les persones, tot fent possible la diversitat d’opinions i de postures a fi de que una convivència pacífica i cívica estigui totalment garantida.

Per tot això, escau exigir, si hom se sent prou fort cívicament, que la policia guardi les seves formes, i esdevingui una darrera instància del que socialment no es pot resoldre internament de forma dialogant i transparent.

No té cap justificació que els ciutadans d’un país visquin amb por i se sentint maltractats per la seva pròpia policia, i en conseqüència hagin de lluitar o defensar-se col·lectivament per superar-ho.

 ©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.