Quan tornen els “donpisos” i els “tecnocases” (29/04/2016)

Quan tornen els “donpisos” i els “tecnocases” (29/04/2016)

La darrera crisis econòmica, financera, i de retruc, immobiliària va suposar una aturada dràstica en el sector de la construcció, provocant un fort increment de l’atur i la necessitat de realitzar molts ajustaments. Entre ells, els provocats per la manca d’ingressos de les administracions per la via de tota la càrrega tributària que té la gestió i explotació de la propietat, a fi de corregir un fort dèficit pressupostari (tenint en compte que en un escenari de crisis les despeses públiques segurament augmenten, doncs més gent recorre a la sanitat pública o abandona les escoles concertades, per la seva situació laboral precària).

Tanmateix, després de vuit anys de dificultats, des de fa pocs mesos hi ha símptomes clars de recuperació econòmica, i com a símbol d’això és l’aparició, per xamfrans i places, d’establiments d’intermediació immobiliària dedicats a la compra venda d’habitatges, en el que tristament es va conèixer com bombolla immobiliària. Els comportaments de compra i de venda de bens i serveis, tot i que haurien de respondre a criteris lògics i assenyats, sovint també són irracionals i arrauxats. En plena crisis, es va iniciar la moda de substituir les banyeres per plats de dutxa, i un allau de sacs de runa van envair les voreres de les ciutats i pobles.

Era una reforma de cost limitat, per anar tirant amb el pis de sempre. Ara, s’aprecia un nou desig  de canviar de pis, cercant propostes amb més serveis comunitaris (piscina, gimnàs, videovigilància,...) i en ubicacions més ben comunicades o permeables amb els serveis públics, en general. Aquestes aspiracions consumistes, del tot impulsades en els mercats pel seu efecte dinamitzador de l’economia, també tenen una motivació psicològica en la necessitat de canviar, de trobar nous escenaris o bé millorar la situació present ( o si més pretendre-ho, encara que sigui a costa de futures calamitats, com va passar amb els que es van hipotecar a llarg termini, i la crisis els va engolir).

A la pràctica, tot plegat genera un model d’activitat comercial d’agitació i malversació (al final, tot queda resumit en piles de nous residus, sempre pendents de reciclar), de bens i de serveis, que si bé donen respostes en el dia a dia d’instal·ladors i comissionistes, a la pràctica deixar enrere l’aposta somniada d’un país amb capacitat industrial i de desenvolupament tecnològic, a més d’excel·lent, en els serveis i l’assessorament. Dit d’una altra manera: tot plegat sona una vegada més en que la solució per fer circular els diners és tornar a sacsejar la camió del ciment i els totxos.

Curiosament, quan un veí fa obres, qui més qui menys el vol imitar. Hi ha en tots nosaltres un ressort gregari que ens fa copiar, o tot sigui dit, envejar, el que suposadament de millora, té el veí de dalt. I per obra d’aquest efecte mimètic, basat en la vanaglòria d’un saló més gran, un balcó més llarg o un jardí més ample, tothom corre a fer les seves despeses, tant si costen més del que valen com, fins i tot, si no són necessàries.

Però el més curiós no és que tot plegat sigui ridícul, i fins i tot espantós, tenint en compte la sotragada que hem passat, sinó que no s’hi vegi cap alternativa ni es doni cap altra opció, llevat de casos molt singulars o aïllats. Les persones amb estalvis o capacitat d’endeutament, tornaran a comprar un pis més car o més ben situat? Per què no seran accionistes d’una empresa tecnològica o bé dotaran una fundació amb fins assistencials? Són dos extrems que ens avoquen a dues concepcions molt diferents de com la creació de riquesa que la societat ens permet (gràcies a totes les seves dotacions i recursos, a més de la protecció i promoció) es canalitza.

Fins i tot, caldria preveure, en contra del que volen els líders europeus, veient com van les coses per a ells (cada dia estan més qüestionats), que hom no volgués créixer ni crear més riquesa. Simplement viure i deixar viure, gaudint de la vida amb els mínims bens i serveis disponibles. Un fet aquest, que en part ja passa, i que genera una contracció de la demanda, i per tant, deflació, o baixada de preus.

Per què cal canviar de cotxe si el que tenim ja va bé? Per què cal aixecat tot el terra de ceràmica per un de parquet si amb una catifa, a l’hivern, ja n’hi ha prou? Per què comprar un apartament a la costa, si per passar quinze dies de vacances pots anar d’hotel cada any a un lloc diferent? I al final, per què treballar més, fer més hores, tenir més d’una feina, si no cal tant per viure, en una societat en que les necessitats bàsiques de salut, educació i seguretat té les garanteix l’Estat? I si cal, tot i així, hi ha qui pot tenir un excedent suficient per dedicar a una inversió segura o una millora personal (assegurances, plans de pensions,...), i tampoc servirà de res, ja que sense endeutament, l’economia no es propulsa cap al creixement desbocat al qual ens volen empènyer.

Per tot això, és fàcil deduir que no hi haurà una nova ocasió per les franquícies que reapareixen, i la seva aspiració s’estroncarà dramàticament, una vegada més. Hi ha un cicle nou que no podem ignorar i que no té cap relació amb cap del passat, i és diu esgotament.

Un pis més gran per pagar més impostos i tenir més quotes pendents. Un cotxe millor per estar més hores a la carretera aturat enmig de cues inacabables. Més viatges exòtics per contaminar més i destruir més ràpidament encara el planeta. Més comoditats a casa per no poder-hi ser a resultes de tanta feina i compromisos pendents. Més, més i més..... per res!

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.