Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Quan les bombes cauen del cel de forma inesperada: mort indiscriminada.
Quan les bombes cauen del cel de forma inesperada: mort indiscriminada.
La guerra de Síria ha accentuat un nou tipus d’escenari bèl·lic, en part experimentat durant la Guerra Civil, després de l’experiment de Guernica. Una força estrangera intervé donant suport aeri, tot fustigant les forces enemigues, amb cap risc.
Per aconseguir-ho els avions bombarders volen a gran alçada, tot deixant caure, com per atzar, la seva capacitat destructiva, de forma indiscriminada entre posicions militars i àrees residencials. No cal dir que l’efecte d’aquest tipus d’acció militar, per cert molt poc noble i gens pròdiga del suposat talent militar, és devastador.
Sense avís, els avions ni es veuen ni quasi es senten, de cop i volta, tot un barri poc quedar en runes amb milers de víctimes directes i indirectes fruit dels esfondraments dels edificis.
En aquest sentit, cal recordar-ho, l’acció militar sempre busca l’efecte sorpresa sigui pel tipus de maniobres o pel tipus d’armament emprat. En la resolució del primer embat hi ha moltes de les opcions de l’èxit. La Wehrmacht, exèrcit alemany, en va ésser una gran defensora, en el que es va conèixer com la blitzkrieg o guerra llampec.
Però aquest tipus de bombardejos són una altra cosa. S’havien anomenat, durant la guerra freda, com bombarders estratègics, ja que no responien a la lògica de solució d’un determinat front de guerra, si no a la capacitat, donada la seva autonomia i operativa, d’intervenir en posicions claus de les rereguardes o per afectar aliances territorials.
Els temps han canviat, i aquest medis s’usen per desfer i trossejar, mai millor dit, posicions defensives ben parapetades o poblacions rebels del tot organitzades, de forma segura i tranquil·la, encara que molt cara. Àdhuc usant avions no tripulats o drons, des d’instal·lacions terriblement llunyanes, pel que suposa de cinisme, del camp de batalla.
Pels combatents sobre el terreny, les precaucions per protegir-se són molt limitades, sense les costosíssimes tecnologies de protecció antiaèria només a l’abast de les grans potències (escuts antimísils).
Per tant, la percepció de vulnerabilitat és extrema, en cas de que la força aèria actuï amb bombarders estratègics: és quasi impossible ocultar-se enlloc si s’usen bombes perforadores com les que els russos van usar a Grozni (capital resistent Txetxena) i ara s’usen per part d’Aràbia Saudi al Yemen, entre d’altres tristos exemples de covardia calculada.
Vist així, no hi ha causa rebel que justifiqui tanta repressió, o dit d’una altra manera, potser no val la pena lluitar si els que tenen el poder poden esborrar els opositors amb tanta facilitat. Si fos així no hi hauria guerres, i els podes establerts no pararien de créixer i ser cada vegada més repressors, com passa en el cas de la Xina, potser per la conveniència esmentada, ja que hom al final pensa a viure i que el deixin tranquil si té feina i un futur econòmic.
Però tot plegat es complica, si hi ha parts externes interessades a entendre, justificar i si cal armar aquesta força rebel. Els bombarders estratègics també poden ésser abatuts si convé, per d’altres avions o per míssils adequats.
No hi ha cap arma que no tingui la seva contraarma, per decepció dels pacifistes. La guerra sempre busca justificar-se per ella mateixa, en el que s’anomena solució militar: liquidar o desarmar l’adversari.
Per això és tant perillosa, i cal que tothom sigui conscient de la seva magnitud. En ella, hi nia la traïció més vil, com quan les bombes cauen del cel, entre població indiferent o contrària a la guerra. I a resultes d’això, la més poderosa força de totes: la rancúnia, l’odi, la venjança i l’hostilitat de l’ésser humà.
I davant d’aquesta situació, només s’escau el defalliment per extenuació o desaparició dels vençuts. L’amargura de la derrota és sempre una gran injustícia.
Els catalans ho coneixem bé, i arreu dels Països Catalans hom s’ha acostumat a viure aquestes adversitats amb la millor dignitat possible, o fent veure que no hi ha cap problema tot mirant cap una altra banda (la feina, la família,...) o bé empassant amargs glops d’ignomínia i paciència.
Sembla que els aviadors italians feixistes que van deixar caure mortíferes bombes sobre Barcelona el març del 1938 finalment hauran de retre comptes, malgrat la constant oposició de l’Estat espanyol. Han passat molt anys i s’ha avançat molt poc, no?
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.