Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Quan els covards són els policies (15/07/2016)
Quan els covards són els policies (15/07/2016)
El 14 de juliol de 2016 serà recordat amb molta tristor pels francesos. Desenes de persones innocents, famílies i canalla, han caigut víctimes del fanatisme rancorós. El rebuig que genera el sistema d’emergència francès està provocant una escalada d’efectes contraris als buscats. Quan els sistemes de poder actuen amb supèrbia i prepotència, o bé esclafen els seus objectius o bé els resultats són del tot indesitjables.
A Niça, d’acord amb les imatges disponibles, hi havia poca vigilància. La policia local no es va atrevir a actuar, i alguns testimonis van declarar, en calent, que fins que no va arribar la força d’elit ningú es va atrevir a parar al voraç criminal. Usant un vehicle pesat com escut, l’acció de l’assassí terrorista es va perllongar en més de 2 quilòmetres, amb total impunitat.
La ciutadania creu que pot demanar, àdhuc exigir, als policies el que no s’exigiria a ella mateixa: que exposin la seva vida, arriscant molt, per evitar mals majors. Quan en realitat, en una societat d’egoistes, hedonistes i compulsius consumistes, en general, ningú o quasi ningú està disposat a fer res pels demés. Els qui opten per la carrera policia, volen viure amagats, ocultant la seva professió, a fi de tenir un bon sou i una tranquil·litat laboral. La seva vocació queda diluïda entre les seves obligacions laborals i la millor manera d’acabar el servei diari sense problemes. Així, amb qui dia passa any empeny, es van ajornant les decisions i les responsabilitats col·lectives.
La decadència europea, en altre època tema de debat, posat damunt la taula de les redaccions i les tertúlies, donava una visió clara del context en el que ens movíem. Ara, ja fins i tot s’ignora. Europa està en crisis, la decadència moral i ètica ja és un fet. I la covardia dels servidors públics és ja el seu màxim exponent. Després dels atemptats de Paris, els serveis ordinaris de seguretat no volien fer registres personals, per por de trobar o encertar amb el terrorista més buscat. Tot s’havia de delegat en els “forces especials”, no per la seves gran qualitats i valors, sinó pel seu equipament i entrenament, molt exigent.
Per abordar la crisis de confiança que s’ha instal·lat entre la població francesa, fet que es pot reproduir en qualsevol altre territori europeu, cal que els sistemes de repressió estatals no tinguin poders especials (si es mantenen, l’escalada serà més gran, ja que queda demostrat que no calen medis extraordinaris per sembrar el caos i la mort). Cal això si, que tots i cada un dels ciutadans assumeixin les seves responsabilitats col·lectives, i que tot servidor públic, amb més motiu si treballa en temes de seguretat, actuï de forma coherent.
La batalla per la mobilització col·lectiva passa, no obstant això, per afrontar el racisme i l’exclusió social, autèntic drama entre la societat francesa. Les societats urbanes, anònimes i consumistes, poc hi ajuden a mitigar-ho. Creen barris segregats i sectors socials impenetrables. Si per abordar-los, s’usen els poders especials, poc democràtics, de l’estat de dret, s’obtindrà un efecte rebuig encara més greu.
La deslocalització dels “llops solitaris” poc provocar el caos en les estructurades societats europees, ja que no tenen cara ni ànima, i permet a aquest ésser inconformista i acorralat atendre les seves aspiracions de venjança o de justícia (segons els seu propi i absolut criteri). Lluitar contra això suposa un esforç i una tensió social a la que no estem acostumats. El missatge del president de la república veïna ha estat un missatge de guerra, quasi desconegut per nosaltres: doblar el combat en els territoris del mitjà orient.
Aquest atemptat ens recorda que estem en guerra, lluny d’aquí, en la mesopotàmia ancestral, i nosaltres ni la volem recordar ni ens interessa. Fins i tot, amb una certa passivitat, ens sorprèn que duri tant, i tant, però ni així ens interessa. Ni els refugiats buscant protecció, ni els milers i milers de mots innocents ens han afectat. Ara bé, després dels atemptats en els carrers de les urbs europees, tot és diferent. Ja ens estant molestant, i cal actuar, amb “poders especials”, i qui si sap si per empitjorar-ho tot encara una mica més.
El policies són persones com nosaltres. No s’expliquen totes les coses ni entre ells ni entre els diferents cossos. Volen tornar a casa, i gaudir d’unes merescudes vacances amb la família i els amics. A ningú se li exigeix que sigui un heroi, i que es pengi d’aquell camió, per entrar a la cabina i reduir l’agressor implacable, el qual, no obstant això, tal com es veu en les imatges abocades a internet, va iniciar la seva progressió de forma molt dubtosa. Es podia haver evitat, només calia una persona prou lliure en aquell passeig de mort i sofriment.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.