Pujar el SMI solucionarà alguna cosa real? El #21D! (14/12/2018)

Pujar el SMI solucionarà alguna cosa real? El #21D! (14/12/2018)

La distribució de les rendes i dels impostos és un tema que sempre preocupa i que genera malestar. Aquesta problemàtica té moltes derivades que han ocupat als gestors públics, els economistes i els sociòlegs bona part del seu temps. Augmentar els salaris (les rendes) si també augmenten els impostos quins efectes té?  Vet aquí la perversitat del que es produirà.

L’escenari idíl·lic és que paguin més els que més tenen i cobrin més els que menys tenen. Òbviament això és una solució que en els extrems perd el sentit i  provocaria el col·lapse general de l’economia. I per això, té una complicada evolució, a través de múltiples eines de regulació i foment.

Curiosament, expliquen els experts, el fet de que l’economia vagi bé, és dir , que creixi, no significa que la gent estigui contenta, per suposadament , poder consumir més. El problema és que els consumidors poden gastar molt i en canvi no consumir, si aquesta despesa està formada de quotes de tot tipus, per antics i permanents compromisos (lloguers, hipoteques, quota mòbil, quota fibra, serveis d’electricitat o gas,...). I això, quan esdevé de forma general, genera descontent i sensació de crisi. La gent no pot sortir, el lleure gastant es modera i es rescindeixen compres supèrflues. És dir, el sistema econòmic per activitat.

Si a això hi afegim la inversió de la piràmide d’edat demogràfica, on la gent gran s’acontenta amb poc i vol viure tranquil·la, l’escenari del creixement sostingut no arribarà. En aquest sentit, el govern català es felicitava dels sosteniment de creixement però no deia que en termes absoluts no para de baixar, per les raons fins ara exposada, principalment. Per tant, un augment del poder adquisitiu només pot venir per la via del creixement general i no per la facilitat en tenir més ingressos, per altra banda dubtosos, si es té en compte que els han de pagar els empresaris (els salaris).

Els costos socials i ambientals del creixement econòmic (sous baixos de manufactura del països del tercer món i el descontrol en les emissions en aquests països), en una espiral sostinguda, de moment, ni es poden tenir en compte, i si es fa, totes les balances que fins ara serveixen per donar tranquil·litat a la població quedarien desbordades.  Queda confiar, com sovint es diu, en la capacitat d’innovació i d’equilibri de les societats, un cop s’enfronten a greus problemes. I de fet, aquest és el repte, buscar sortides vàlides, les quals passen per un marc polític que ara no tenim, de forma completa: la república catalana independent.  Ja seria hora que hom tingués clares les prioritats, ja que els temes pendents de resoldre no paren d’acumular-se.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.