Puigdemont o Puigdemont: un símbol democràtic. (31/1/2018)

Puigdemont o Puigdemont: un símbol democràtic. (31/1/2018)

El candidat a la presidència de la Generalitat, Carles Puigdemont, reuneix tots els requisits legals per exercir aquesta funció. Des d’on ara és, no té cap deute amb la justícia espanyola, ja que aquesta encara és reconeguda pels catalans a manca d’una de diferent. Com el desplegament republicà no ha previst cap tribunal alternatiu i la pròpia llei 20/2017 no diu el contrari ja que tampoc ha nascut el fill republicà del tribunal superior de justícia de Catalunya, aquest és el marc que cal servir en determinades qüestions, llevat que la sobirania del parlament disposi el contrari, per medi de les lleis pertinents, o si és el cas, els decret llei que el govern a l’exili, amb plena legitimitat pugui dictar.

Els grups parlamentaris presents a la cambra catalana es van avenir a concórrer a unes eleccions autonòmiques , tot i haver declarat majoritàriament la república independent catalana, després d’un referèndum d’autodeterminació vinculant amb una pregunta clara i binària: Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república? I ara, aquests mateixos partits han proposat un candidat que s’ajusta a la realitat autonòmica, atès que aquesta s’ajusta al previst en l’esmentada llei 20/2017.

La mesa del Parlament de Catalunya ha optat en conseqüència i ha proposat pel ple d’investidura al candidat que pot obtenir la majoria de la cambra parlamentària catalana. Tanmateix, per raons diverses, s’han volgut atendre les interferències polítiques del tribunal constitucional, el qual segueix les pautes marcades per l’estat espanyol, i en especial pel seu govern.

Aquesta opció podria desmerèixer l’abast i el contingut del previst en una cambra parlamentària, i el valor democràtic de la seva funció social. El pou judicial, per medi d’al·legacions i demandes, és el terreny trucat en el que es mou còmodament l’estat espanyol, i en el qual s’havia d’evitar caure. Si ha estat així, per raons tàctiques, hom en desconeix la seves raons però està clar que és un terreny amb les cartes marcades.

L’estat de dret passa per la defensa del dret de representació política i per la protecció del pluralisme democràtic, i això, si cal, requereix de totes les opcions polítiques per desgastar un sistema autoritari espanyol, de tipus monàrquic nacionalista. En aquesta causa, que té molt de canvi de règim, l’aportació catalana ja es comença a veure inútil. I per tant, sembla que la solució rupturista que planteja la república catalana sigui la sortida d’un carreró sense sortida  de tipus judicial i militar que no té cap sentit i és un disbarat.

La via de fet , amb molt poca versemblança jurídica, que suposa l’aplicació de l’article 155 de la CE, ha tingut una resposta catalana molt limitada. Els secretaris i directors generals de la Generalitat de Catalunya viuen plàcidament des dels seus despatxos l’atribolada evolució política actual. Alguns, fins i tot, veuen amb indiferència, i cert sarcasme, la sort dels seus propis consellers a l’exili o a la presó. Les administracions catalanes, incloses les de l’administració perifèrica de l’estat, romanen immunes a la cadència autoritària, i en neguen a admetre-la com una situació excepcional.

El govern català a l’exili ha obert una pàgina web amb el nom de Govern de la República, com un mostra del que podria esdevenir però sense, de moment, donar-li cap contingut jurídic, és dir amb caràcter d’ordenament o desplegament.

Les bases per fer el pas, més enllà de les diferents opcions personals de lliurament heroic a la república catalana, són a punt per realitzar-se. L’estat espanyol sembla que ho vulgui ignorar i espera que no es produeixi. Evitar aquest salt qualitatiu, de gran profunditat democràtica en compliment del mandat sorgit després del referèndum d’autodeterminació , serà responsabilitat exclusiva del govern espanyol i de la monarquia espanyola.

 ©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.