Pobresa zero com imposició (30/11/2015)

Pobresa zero com imposició (30/11/2015)

Hom sovint ha defensat la pobresa com la millor manera d’ésser lliure. De fet les coses ens lliguen i ens acaben torturant quan no funcionen o  ens condicionen. Però si no és el cas, sovint els pobres, gent sense medis materials avocats a una vida molt limitada, més que solucions econòmiques necessiten suport i acompanyament, com la mercaderia més valuosa dels temps d’avui. Però si bé això és difícil de comprar i vendre, si és possible escometre programes socials, com manera eufemística de dir, transferències de diners per a les persones necessitades, sigui en forma de gratuïtats a tort i a dret o sigui, directament, ingressant ajuts o euros en les seves comptes corrents.

Davant d’això, sortiran més pobres cada vegada, ja que resultarà més fàcil quedar-se vetllant per ingressar les ajudes que bellugar-se per tenir ingressos. L’origen dels mals és la manca de feina, i sense treballadors, no és possible reduir la pobresa ni afrontar amb èxit l’exclusió social. La renda garantida de ciutadania és una manera d’engruixir el deute públic, tot generant més pressió fiscal sobre les classes mitjanes (professionals i botiguers) que malden per conquerir la seva pròpia suficiència econòmica, enfront dels que ho esperen tot del sistema públic, romanent passius davant les adverses condicions empresarials. Més difícil de defensar és la creixent concentració de poder financer d’una limitada elit de corporacions, que cada dia, per la seva gran audàcia, concentra més capital.

En aquest sentit, o bé s’impliquen en la creació de llocs de treball, amb inversions amb llarg període de retorn, o bé no té sentit la seva acumulació excessiva. Normalment, les grans empreses necessiten de grans acumulacions de bens que els permeten assumir grans desemborsaments de diners, sigui directament de forma poc freqüent o sigui com a medi d’obtenir finançament. El desequilibri s’esdevé quan l’activitat de finançament es destina a fins especuladors, com la compra d’accions per la seva ulterior venda amb grans beneficis. Sense treball suficient per a una majoria de població, inclosos els joves, no es podran resoldre de manera satisfactòria ni tant sols els casos extrems de petició d’ajuda. La societat ha de buscar un model econòmic de futur que principalment provingui d’un arrelat i permanent teixit productiu.

 Això exigeix innovació, molta empresa, estímul a la creativitat però sobretot dues bases principals: seguretat jurídica o estabilitat conceptual i reconeixement a la llibertat individual com a motor de progrés. Tot i la importància del fet col·lectiu, l’esfera pública, en forma d’administració o govern, per medi de lleis i una gran quantitat de normes, sobretot fiscals, és improductiva i, en general, més frena que ajuda a la producció. És fàcil dir que tothom tingui diners per gastar provinents dels pressupostos públics malgrat que tenen dèficits importants i han d’afrontar els pagaments de molts deutes i préstecs, quan els ingressos públics, amb l’alentiment de l’activitat econòmica, no paren de minvar. Xecs, transferències, gratuïtat de serveis, prestacions universals, dotacions d’equipaments, personal disponible, material de treball sempre disponible i de qualitat de franc, assistències especialitzades de psicòlegs i d’altres professionals totalment gratis,... completaria un llistat extens de facilitats que mai eradicarien la pobresa del tot, i la societat quedaria tant exhausta que no podria sobreviure.

Seria com seguir un camí de liquidació,  si per voler acontentar tothom, fins al darrer que és queixés objectivament encara que no volgués deixar d’ésser pobre, la societat perseguís com a màxima la pobresa zero. Pobresa zero sona com un eslògan populista, sense cap base ni sentit, si s’analitza com un projecte col·lectiu, per totes les raons exposades. És més, podria consistir en un parany on fer caure tota pretensió de millora basada en passes concretes i reals, sobre el medis disponibles i les capacitats implicades.

Com deia el meu avi, “no hi ha més cera que la que crema”, i per això, les propostes polítiques necessiten comptar amb la gent que estigui disposada a fer-les i no pas amb tots aquells, també vividors i ganduls, d’altres exclosos i vitalment desnonats, que llastren les millores generals, transversals o clarament majoritàries. El respecte a les minories, en aquest cas els pobres d’esperit, els més necessitats o simplement els que tenen mala sort, no passa per fer sucumbir un projecte ambiciós de benestar compartit, de classes mitjanes, confiades i complidores. L’economia mana i molt, i voler-ho negar, suposa un gran error, malgrat la solució no sigui agenollar-s’hi sense crítica ni valor.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook