Piles de sense papers (2/6/2015)

Piles de sense papers  (2/6/2015)

L’historiador Paul Preston ha pogut documentar, de forma concloent, com el règim de terror franquista va destruir, de forma metòdica, milers i milers de documents que demostraven les seves pràctiques despòtiques i sanguinàries. Aquestes instruccions van ésser dictades principalment després del Pacte de Madrid, el 1953, entre Espanya i els Estats Units, i des d’aleshores encara es continuen exercint. Alguns arxivers, destinats en llocs de l’administració central de l’Estat, han estat silenciats per denunciar aquesta pràctica ignominiosa, que encara perdura en la mentalitat de molts dels governants espanyols.

A resultes de les eleccions municipals i autonòmiques, el fet de que el PP, del Sr. Mariano Rajoy (1955) hagi d’abandonar la seva acció de govern en alguns governs autonòmics i consistorials, ha suposat aplicar la mateixa instrucció: la destrucció sistemàtica de documentació. Des dels àmbits de govern es genera molta documentació que queda disponible pels seus responsables però que ningú de fora coneix, i a la qual molt pocs funcionaris hi tenen accés. Tot i que normativament (mitjançant l’estatut bàsic de l’empleat públic), el personal de les administracions han de garantir la constància i permanència dels documents per a la seva transmissió i lliurament als posteriors responsables, a la pràctica, fora d’hores laborals o amb determinades complicitats, es fan desaparèixer grans quantitats de dades escrites, no sols en format paper, sinó també dels discs durs dels ordinadors o dels servidors.

Aquesta pràctica impedirà no sols escatir les responsabilitats que pertoquin en molts temes sinó que també deixarà la història orfe d’unes fonts imprescindibles. Un bon i rellevant exemple d’aquesta pràctica va ésser la política espanyola de requisa d’aparells de radio entre els anys 30 i finals dels 40, per impedir que la població conegués fets diferents dels provinents de l’aparell de propaganda espanyola. En aquells dies, la Guàrdia Civil tenia total impunitat per entrar, fins i tot sense cap permís, a les llars familiars per comprovar si existia o no aparells de radio, segons han manifestat testimonis presencials d’aquelles envestides de la força pública. Aquesta activitat repressiva, feta amb total convicció per part de la Guàrdia Civil, encara ara resta pendent de confessió i restitució.

A resultes d’aquesta activitat la reparació i venda de transistors va ésser una activitat quasi clandestina que no ha tingut el reconeixement merescut. Les emissions de la BBC, franceses o les del Komintern (radio Pirinenca) eren recollides per uns pocs agosarats que, com diuen els testimonis esmentats, havien de mantenir torns de guàrdia avançats per alertar de la presència de la Guàrdia Civil. Per això, malgrat els tòpics, és fàcil entendre la imatge repressora d’aquest cos arreu de l’Estat espanyol però sobretot a Catalunya i el País Basc. Les requises de ràdios segurament alimentaven un mercat negre d’aparells d’ocasió, tot i que la seva destrucció matussera també podia ésser probable, inconscients com eren del valor d’aquests medis de comunicació.

Hi ha poca informació sobre quina mena d’aparells eren i si podien tenir d’altres usos permesos, com els destinats a l’adoctrinament i entreteniment més elementals.  Sense documentació, arxius oberts als investigadors, costa seguir el rastre d’uns episodis deliberadament foscos, indestriables de l’Espanya de sempre. A la pràctica, malgrat la transició i les paròdies democràtiques, això continua igual, en molts sentits, i la denúncia d’aquestes pràctiques queda igualment avortada.  Amb el temps, només si s’articula una profunda renovació de les estructures de l’Estat, començant pels exèrcits i la Guàrdia Civil, hom podrà parlar de normalitat democràtica, a l’estil europeu.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook