Perquè ja cansa manifestar-se pels presos i exiliats polítics catalans? (16/10/2018)

Perquè ja cansa manifestar-se pels presos i exiliats polítics catalans? (16/10/2018)

El pare d’en Raul Romeva, Jordi Romeva, es va exclamar públicament pel que està passant en l’àmbit polític català: la normalització d’un xantatge sense cap escrúpol ni respecte. Els presos i exiliats malden per sortir-se’n a la seva manera, amb tot el protagonisme pels advocats i els equips jurídics, però no es posa l’accent en els motius polítics de tot plegat, l’exercici del dret d’autodeterminació, ni en la sortida política per medi de la independència.

I si no és així, els qui estan dirigint aquesta suposada negociació enganyen als seus actors principals (presos i exiliats, amb les capacitats minvades per la pressió psicològica i ambiental que han de suportar) i els seus electorats respectius, tot fent veure una cosa en la que no hi creuen, la independència.

La gravetat de tot plegat és la insistència en dissentir del desig majoritari per l’exercici de l’autodeterminació, la plena independència. Per medi dels presos i exiliats polítics, s’entra contínuament en diàleg amb les estructures de l’estat espanyol, tot fent d’elles una model magnificat i permanent d’autoritat que ni representa ni compleix amb el poble català.

La deriva autonomista del “govern efectiu”, col·lapsat pel xantatge dels presos i exiliats segons el parany que en el seu dia va indicar Aamer Anwar , planteja un panorama desolador per les ànsies reals d’independència de la gent catalana. La resposta que caldria esperar de presos i exiliats és el desafiament continuat a l’estat, per la via de no reconèixer la seva autoritat i d’exigir l’establiment d’estructures judicials alternatives, pròpies de la república catalana, com nou estat d’Europa.

El que estem vivint és que quan més es cedeix més t’esclafen, en una espiral que arriba a l’absurd present: els partits independentistes recolzen un nou  govern espanyol que continua seguint la mateixa tessitura que l’anterior, tot creient que és possible un canvi en una nació consolidada i sense cap fissura com l’espanyola.

La via de la independència catalana, com s’ha dit sovint, sense massa èxit, no passa per canviar Espanya, i molts menys als espanyols. Ben al contrari, cal un gran respecte ja que és la seva manera d’ésser i de fer. El que cal desenvolupar és la voluntat catalana d’emancipació, sense la queixa continuada ni el victimisme. Molts, aquí, esperen que les coses empitjorin o vagin malament per poder dir que la independència ha d’esperar. Tal com l’excusa dels presos i exiliats polítics ha permès.

Encara que és tard, hi ha recorregut per reaccionar i exigir dels partits polítics que hem votat una coherència mínima: afirmar la república i organitzar el poble, per medi de totes les institucions i de les entitats civils,  ni més ni menys!

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.