Per fi, el nacionalisme català agafa embranzida, amb Primàries i a Ripoll (1) (19/6/2019)

Per fi, el nacionalisme català agafa embranzida, amb Primàries i a Ripoll (1) (19/6/2019)

La política partidista catalana tradicional pot patir un greu atzucat. Molta gent n’està cansada de la poca claredat d’objectius i de la més dissimulada prudència. Els catalans esperen molt més dels seus polítics. En aquest sentit, ha estat una bona novetat els bons resultats obtinguts per Primàries Catalunya (5 alcaldies, més de 50.000 vots i prop de 60 regidors) i també la determinació d’alguns regidors com és el cas de la Sílvia Orriols, del Front Nacional, a Ripoll.

El discurs d’aquesta regidora mereix, per la seva novetat i valentia, una especial atenció. Molt sovint, el catalanisme, de manera covarda, s’ha disfressat dins les idees més comercials del progressisme revolucionari (lluites compartides, pacifisme, socialisme,...) i així ha quedat oculta l’expressió nacional que anhelen expressar tots els catalans.

Els catalans se senten enganyats. I ara també manipulats amb tot el que hem viscut des del primer d’octubre de 2017, sobretot amb els presos polítics. I per buscar un canvi, cal pressionar els grans partits moderats i pactistes, a fi que desenvolupin el mandat popular, i com no ho faran fer el possible per exercir-lo. El cost pels que gosin fer res, tanmateix, serà alt.

En primer lloc, els mateixos catalans endormiscats els titllaran de racistes, ja que defensar la catalanitat l’entenen excloent i sectària, ja que mai ha estat un tema genètic, tot i l’ús abusiu, desproporcionat i malintencionat del terme racista, el qual s’usa amb una lleugeresa extrema.

La catalanitat necessita afirmar-se i prodigar-se ja que existeix, ha existit i té voluntat de permanència encara que ara s’expressi de formes certament indirectes o amagades. La catalanitat, tal com fan els espanyols amb la hispanitat, és una expressió nacional més. El nacionalisme té, per tant, com a prioritat, com es fa arreu del món, i sense excepció, preservar un nucli social que valora la seva aportació al món de forma genuïna i original. I una cosa tan senzilla com aquesta, a Catalunya, s’equipara a persecució racista, ideologia feixista o també a radicalitat anticatalana.

L’activitat catalana ja no es pot veure en clau ideològica o d’oportunitat, ni molt menys vulnerable a les influències de desgast i de divisió que s’alimenten des d’Espanya, principalment però no únicament. Des del referèndum d’autodeterminació, l’activitat catalana pot entrar en la normalitat de la seva afirmació sincera i oberta, de tipus nacional, sense atributs afegits d’espanyolitat, de progressisme, de liberalisme o d’europeisme.

Afirmar la catalanitat té dues premisses indiscutibles, com passa també en qualsevol racó del món: defensar i protegir la comunitat nacional i pensar i actuar per progressar com a país. Per això, tots els països tenen lleis d’estrangeria i d’asil, amb un seguit de requisits i condicionants, per exemple. I Catalunya també ha de poder dir-ho. Estem assumint una càrrega demogràfica que va en detriment de les capacitats culturals, cíviques i econòmiques que com a poble tenim. Aquesta càrrega, cal dir-ho, ha estat i encara és un mecanisme de colonització que usa despietadament el sistema de dominació espanyol sobre Catalunya.

Però la realitat, indica que no hi ha maduresa catalana, i na Sílvia Orriols va haver de dir, aixecant la consciència de milers de catalans, que ella ha patit atacs i menyspreu de molts altres catalans simplement per la voluntat i la necessitat de ser-ne. El seu discurs íntegre, penjant pel Front Nacional a les xarxes social és, lluny de qualsevol sospita, una proclamació de valors i de compromís amb Catalunya. Sense escarafalls ni mentides de mal pagador. Simplement afirmant la determinació catalana, simple i forta, sincera i íntegre.

Ripoll sorgeix de les seves cendres, i centenars de persones entenen que no hi ha dreceres per defensar i protegir el nostre país. Com deia, la nova regidora, recordant Martin Luther King, líder pels drets civils, “al final no recordarem les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics”, tot dirigint-se als regidors de la CUP, ERC i JXCAT, com a teòrics amics en la lluita per una Catalunya rica i plena.

És un discurs que no deixa indiferent a cap català, sobretot per la vehemència d’un discurs sorgit d’una campanya dura i gens amable. El Front Nacional va haver d’ensopegar amb el sarcasme i el cinisme d’una esquerra revolucionària i acomodada, respectivament, que els va menystenir, i fins i tot, difamar i apartar, en un entorn on tothom es coneix i ningú és aliè al que passa.

No obstant això, hi són i indiquen un camí per fer prevaldre el sentit comú de les veritats permanents. Els pobles si no lluiten per a ells són assimilats i liquidats sense pietat. I curiosament, per fer-ho, a Catalunya els que hi posen més pegues són determinats grups que només tenen al cap una visió condicionada per l’espanyolitat i les lògiques ideològiques, tot oblidant les prioritats més bàsiques mencionades.

És cert que a Catalunya hi ha un discurs dominant, “festeta totalitària”, que impedeix parlar amb llibertat o mostrar amb naturalitat, espontàniament, el que cada un és. Es viu com evitant, de forma continuada, un conflicte que s’entén tan greu que millor que no es manifesti. Es viu tot dissimulant contínuament entre el que un sommia i voldria i el que es pot fer o dir públicament. I així, com ja va passant, els temes no s’aclareixen i el cor dels catalans es va assecant, per no dir, podrint.

Però és molt millor mirar i escoltar bé la declamació de dignitat d’aquesta regidora, sorgida del poble català, i a la qual ja devem molt: https://www.youtube.com/watch?v=fZRjdV4hBcM&feature=youtu.be

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.