Paca la culona (12/6/2015)

Paca la culona  (12/6/2015)

Aquest 11 de juny el Tribunal Constitucional ha emès la seva sentència anul·latòria del procés participatiu o consulta popular del 9 de novembre de 2014, sobre el futur polític de Catalunya, impulsat des del Govern de la Generalitat. Aquest posicionament, d’un tribunal especial, ha tingut una resposta ràpida del President del Govern, el Sr. Artur Mas (1956), per posar en evidència el bloqueig que suposa la Constitució espanyola en el desenvolupament nacional de Catalunya, en la interpretació i aplicació exercida pel Tribunal Constitucional.

Les nacionalitats històriques contemplades en el text constitucional espanyol no generen, a la pràctica, cap efecte jurídic rellevant, fins al punt de negar l’existència de minories nacionals dins el propi Estat espanyol. De fet, les minories racials, de gènere, religioses, o d’altres, gaudeixen de més protecció que el poble català, també entre d’altres, dins el sistema de drets i llibertats establert constitucionalment. Per això, la minoria catalana (en el context espanyol) pateix la marginalitat i la persecució, en forma d’indiferència, hostilitat i persecució judicial àdhuc per la via criminal, tot quedant malmesa la seva integritat cultural i nacional.

Per això, hom veu aquesta acció de l’Estat espanyol, en concret les instàncies del Govern i del Tribunal Constitucional, com responsables de contravenir el dret internacional, i situant-se en el llindar del genocidi cultural. Tanmateix, tot plegat no desanima als catalans, en general, amb el seu tarannà pacífic i democràtic. Per això, en la compareixença del President del Govern, ja no es va dirigir un missatge als espanyols, pels quals no cal sinó desitjar-els-hi sort pels motius que tot seguit s’exposaran, sinó que es va centrar estrictament en els catalans, de tota condició, però en especial a tots aquells amb conviccions democràtiques, amb independència de quina sigui la seva opinió sobre la independència de Catalunya.

Efectivament, l’apel·lació pública del mandatari català és la democràcia i la llibertat, que en el cas d’una nació passa pel dret a decidir, manifestar-se i si cal autodeterminar-se, sense altre limitació que la s’imposi ella mateixa de forma conseqüent amb les seves pròpies capacitats i iniciatives. Però, com moltes veus a Catalunya han denunciat i molt poques arreu d’Espanya han fet, sense una forta decisió democràtica no és possible avançar, i només ara, després de les eleccions municipals del 24 de març s’entreveu una certa però molt limitada confiança en la població.

Els líders polítics espanyols, a diferència dels catalans que no tenen accés als sistemes privilegiats de poder de l’Estat, fan i desfan segons les seves conveniències d’esquena a la voluntat popular o, fins i tot, renegant d’ella, tal com van fer respecte a la darrera modificació del text constitucional o bé amb la successió, contra natura, del monarca espanyol.

Dins del teixit de poder hispànic hi ha impregnades conviccions totalitàries segurament fruit de la ignorància, la covardia i la mesquinesa. On són els intel·lectuals, periodistes i líders espanyols que fomentin el diàleg, l’acord o la participació democràtica? Amb una Catalunya dessagnada  i exhausta, passat el 1939,  els espanyols es van apropiar de l’Estat, en exclusiva, una vegada més, i Paca la culona, nom amb el que era conegut, en ambient militars, el general Francisco Franco, el seu Cap d’Estat, va regnar fins que va morir de vell.

Als espanyols, majoritàriament, no els va molestar mai que un home ranci, poruc i desequilibrat, acabés dominant la seva vida com reacció a les seves innombrables misèries i complexes personals. Els  militars monàrquics, en privat,  no van passar d’anomenar-lo Paca la culona, en referència, a la seva histèria de crueltat com única qualitat, per ells,  d’un militar del tot mediocre en un home de propietats insultants.

Per això, atès que la història és així, pels espanyols en general però sobretot per les elits dirigents de l’Estat (magistrats, alts funcionaris, inspectors,...) la democràcia és més un demèrit que una virtut pública, doncs van ésser ells, bàsicament, els qui van estintolar el dictador i, encara ara molts d’ells ho fan possible amb sengles successors que callen i viuen sense la més mínima iniciativa ni dignitat.  Com diu la dita nefasta pròpia dels estats jacobins, amb una nacionalisme exacerbat com encara avui és l’Estat espanyol, “la democràcia s’atura allí on comencen els interessos de l’Estat”. Caldrà saber-ho, i anar amb peus de plom, doncs seran capaços de tot!

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook