Ordre o tranquil·litat (27/4/2015)

Ordre o tranquil·litat (27/4/2015)

L’editorial del The New York Times de 22 d’abril de 2015 blasma la recent llei orgànica sobre seguretat ciutadana aprovada pel govern del PP. Aquest diari, un dels més ben informats del món, no estalvia exemples ni semblances sobre el tipus de llei que els líders populars espanyols han pensat, escrit i votat no sols per als seus propis súbdits sinó igualment per als seus submisos servents bascos i catalans, principalment. És un editorial que ens interpel·la directament tot i que, en general, hom no ha encertat a veure-hi la gravetat que incorpora.

Aquesta llei de finals de març de 2015 conté dues confusions conceptuals que degudament manipulades permeten articular tot un sistema repressor de magnitud considerable. La primera i fonamental, és confondre seguretat amb tranquil·litat (en aquest cas, el terme tranquil·litat pública és sinònim d’ordre públic, concepte desfasat propi dels nostàlgics del règim dictatorial del general Francisco Franco, 1892) i en segon lloc, la confusió entre garanties i principis, doncs no poden estar al mateix nivell (no es pot invocar la garantia de seguretat tot conduint un sospitós a dependències policies per a una simple identificació, ignorant frontalment el principi universal de presumpció d’innocència de tot ciutadà que passeja per carrer).

Ambdues confusions, degudament articulades, en forma de remissions a termes emprats pels tribunals des de l’anterior llei de 1992, com la necessària proporcionalitat de l’activitat dels agents de l’autoritat o l’aplicació del dret penal com últim recurs de coerció pública, configuren una norma que indueix a l’engany sobre la població, i a una desconfiança intolerable entre els membres dels cossos i forces de seguretat i la població a la qual serveixen estigui o no enfadada o revoltada. En cada una de les seves línies es llegeix un imperatiu molt allunyat de les democràcies madures, tot adoctrinant al ciutadà dient: la seguretat no t’incumbeix en cap sentit, viu còmodament doncs aquesta feina és només pels policies.

Els ideòlegs del PP, FAES, recolzats pels nous planters de C’s, SCC i semblants, tenen la visió d’una societat passiva que ha encarregat a una minoria, amb grans medis de vigilància i repressió, el seu ordinari benestar. Aquesta societat seria comprensiva amb les propostes del governants i delegaria qualsevol responsabilitat social en les mans d’uns governants pletòrics de discursos i proclames. Tot plegat, és un panorama desolador, impropi del que s’espera d’un país de la Unió Europea.

L’objectiu obert que hem d’abastar és la interacció i complicitat entre tots els ciutadans, siguin o no policies. Les societats més fortes i articulades, com en gran part és la pròpia de la nació catalana, són aquelles en que qualsevol ciutadà és el més eficient dels policies, i on tot policia no és més que un destacat i eficient professional.

Els ciutadans no volem estar tranquils quan hi ha compatriotes nostres que es queden sense feina, o sense casa o són injustament processats... Els ciutadans tampoc volem ésser considerats com potencials delinqüents o infractors tot havent d’obtenir i portar sempre al damunt el DNI... Els ciutadans no volem dimitir de les nostres obligacions amb la seguretat pública, abandonant les nostres capacitats i intuïcions en mans d’uns especialistes als que naturalment els hi pujaran els fums... 

Per tot això, aquesta llei és un gran despropòsit, no sols material sinó igualment formal. En aquest darrer ordre, la llei perseguirà conductes “dolentes” per la via administrativa de les multes. Les conductes són comportaments humans d’apreciació molt subjectiva, on les relacions interpersonals entren en joc i on serà fàcil alimentar odis de tota mena. En definitiva, la policia ho tindrà més difícil i tots hi sortirem perdent. Maleïda llei!

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook