Obligar a comprar accions serà un desastre: la borsa cau! (7/2/2018)

Obligar a comprar accions serà un desastre: la borsa cau! (7/2/2018)

La darrera caiguda de la borsa mundial prové de les vendes d’accions per part d’inversors que no tenen cap interès en els diferents sectors econòmics, i que han invertit per obtenir rendibilitats com sigui atès que els tipus d’interès dels dipòsits són negatius o nuls.

Al final, com molt sovint passa en l’economia, el factor psicològic és fonamental, i si els inversors entenen que les accions poden caure les vendran abans no sigui massa tard i les pèrdues s’acumulin de manera irreversible. La qüestió és que per no perdre diners cal anticipar-se. Aquest fet és angoixant però és així, i per tant, ningú viu prou tranquil.

La presència d’inversors sense cap tipus d’interès en l’activitat que financen fa que a la mínima de caiguda canviïn cap a d’altres inversions més estables i segures. Existeix un pelegrinatge persistent entre diversitat de valors tot buscant contínuament els de més bon resultat, tot fent dels mercats globus volàtils que a la mínima sospita es converteix en pànic general.

Així, la qüestió catalana xoca directament sobre aquest tipus d’inversors, sovint merament especuladors, fet que els hi genera preocupació, i insistir, per activa i per passiva, que les parts no generin provocacions o malentesos que acabin frustrant una ben necessària negociació. Si bé això ho tenen clar les autoritats catalanes, no sembla que sigui així en el cas de les autoritats espanyoles. Des de les altes autoritats de l’estat espanyol, inclòs el seu rei,  no s’està actuant en sentit pràctic, i cerquen imposar el seu relat, tot silenciant per la via repressiva qualsevol dissonància.

La irresponsabilitat espanyola és molt greu ja que les seves decisions, amb efectes sobre l’economia, tindran conseqüències també sobre la resta de països de la Unió Europea. El desànim dels consumidors només serà una petita part del que pot succeir, si com sembla, a més els inversors ja opten, en massa, per pagar pels seus dipòsits en lloc de buscar solucions d’inversió amb el més mínim teòric risc.

Les  comunicacions del FMI ja han retallat les previsions de creixement espanyoles, malgrat que a nivell mundial les expectatives són bones. I enmig de tot això, sobretot pel que suposa la política repressora de l’estat espanyol i també l’aplicació de disposicions com l’article 155 que torpedinen la seguretat jurídica i l’estabilitat, no és fàcil deduir que l’escenari de regressió, en forma de crisis institucional i fallida en cadena d’inversions, s’activi en el moment més inesperat.

La demanda interna pot caure per por a un aïllament de l’estat espanyol, després de la seva deriva autoritària i també per la manca de polítiques d’igualtat i democràtiques que donin confiança als consumidors. Però també per la desconfiança de les pròpies institucions espanyoles, amb les contínues mesures de fiscalització que ha d’emprendre per millorar la recaptació d’impostos i  per exigir el copagament en molts serveis públics. Així, les polítiques liberals dels partits del govern espanyol i dels seus socis indispensables s’esdevenen una presó per la mentalitat inversora que  opera en les economies més dinàmiques.

La fragilitat de l’economia mundial s’ha fet ben palesa en el darrer foro internacional de Davos, i si com es diu, malgrat s’espera, a nivell global, una certa expansió, no és per tirar cohets, ja que cal ésser molt conscients que la situació d’aquests moments és el resultats d’una confluència de factors (preus del petroli, millores fiscals USA, esforç sostingut del BCE,...) que difícilment es mantindran en el curt termini.

A Catalunya, en l’escenari d’una república independent, ja consta una aposta decidida per mesures econòmiques que contraresten aquesta tendència destructiva. D’una banda, la millora de l’eficiència en els processos productius i de servis, només aturats per traves burocràtiques i normatives provinents de legislació bàsica de l’estat espanyol, i també en l’aposta per nivells de producció a llarg termini, com a millors mesures per afrontar una desacceleració abrupta que de ben segur existirà.

Cal advertir a la població de que amb crèdits i hipoteques per alimentar la voracitat bancària hom s’està posant una llaç escorredor al coll. Ara, la prioritat no poden ésser noves inversions ni nous projectes, ara la prioritat es resoldre l’estabilitat política pel medi d’un diàleg entre nacions veïnes. Un diàleg Catalunya-Espanya sense filtres de cap tipus, si realment interessa salvar-nos amb èxit de la propera crisis.

És un crit eixordador que sense justícia, de la bona, la població catalana no entén un creixement compartit en base als ideals d’igualtat, ja que carregar determinades poblacions dels mals de la resta sovint provoca tensió i disconformitat. I d’aquesta manera, només s’accelera el camí cap a una profunda crisis, feta d’estancament per no saber assumir reformes de fons i per posar pals a la roda a relacions d’integració que fomentin l’activitat dels mercats. Tota la responsabilitat recaurà sobre les institucions de l’estat espanyol que es neguen sistemàticament a buscar una solució política a la realitat plurinacional de la península ibèrica.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.