Ensenyament per demà (6/2/2015)

Ensenyament per demà (6/2/2015)

La pervivència de la llengua catalana, en el seu ús quotidià, és un element decisiu per a la seva bona salut. La seva vigència, avui, després de tantes contrarietats, és quasi inexplicable.  La principal preocupació d’una llengua és la seva transmissió generacionals, sense la qual està abocada a la desaparició. Així, a Catalunya s’ha apostat per a que sigui coneguda per tothom, mitjançant els sistema escolar.  A fi de que no sigui la ignorància el que impedeixi la seva transmissió. El resultat és molt desigual, ja que molts joves escolaritzats en català no és senten ni exerceixen de catalanoparlants. I per postres, el govern espanyol, bàsicament per la ideologia del Partit Popular, en dificulta aquesta posició. Alguns pares i mares s’han mostrat confosos, respecte a què i com s’ensenya a l’escola, sigui pública o privada.  Certament, tot plegat, situa un dels elements fonamentals de la identitat catalana en una situació delicada. El que era el principal baluard d’aquesta afirmació nacional és precisament un dels temes més discutits. En paral·lel, en nivell de qualitat lingüística del català es va empobrint contínuament. L’aposta lingüística, dins un context de multiculturalitat fa que sigui més important, però precisament en detriment de les llengües minoritàries. El model trilingüe de continguts, com per exemple,  a les escoles privades Princess Margaret School, Col·legi SIL, Aula Escola Europea, Real Monasterio de Santa Isabel, St. Paul’s School, Àgora Sant Cugat, Col·legi SEK-Cataluña, Santa Clara International College… provoca greus llacunes en el coneixement i suficiència en català. I si bé això, és el que es coneix, en el propi sistema públic i d’una manera més accentuada en les escoles concertades, l’extensió en l´ús del català va poc més enllà, i escassament, del que serien l’exposició dels continguts i del material escolar. Milers de centres docents no fan res per propiciar un augment de l´ús social de la nostra parla, als patis o en l’esbarjo. I també milers, ni tant sols els propis mestres s’erigeixen en model per a la transmissió i dignificació del català. Cal dir fins i tot, que molts centres, sobretot concertats, compten amb professorat sense coneixements de llengua catalana, malgrat facin les classes en castellà, si així convé en aplicació de la normativa. O també, centres concertats on aparentment adopten una adhesió al sistema d’immersió lingüística, a la pràctica l’apliquen en la seva mínima expressió (els llibres de text, alguns formularis,...) com podria ésser el cas del Col·legi El Pinar de Nuestra Señora, Col·legi Loreto-Abat Oliba,...  i molts altres. Tot plegat, no és per posar en evidència la Inspecció d’Ensenyament, formada per professionals que s’han volgut dotar d’un codi ètic (https://www.aiec.cat/portal/) exemplar. Ben al contrari, demostra el tarannà equilibrat i pacificador de les lleis educatives que ens regeixen. Tots els consellers així ho han entès, i ara la Sra. Irene Rigau, millor que ningú. Ni el cas més extrem d’una família que es desplaçada al nostre país per motius aliens a la seva voluntat (normalment, temes laborals) es justifica ignorar que aquí cal saber i s’ha d’usar el català. Ja que és la llengua emprada per la gent que hi viu, o que hauria de ser-ho. Enlloc més és pot produir aquesta situació. En cas contrari, s’hauria de justificar tota forma de genocidi cultural, en base a motius realment difícils de raonar o entendre. I malgrat tot, som els propis catalans, els que estem disposats a fer un ús residual de la nostra llengua. L’abandonem quan només hi ha una persona que no la vol parlar. O fins i tot, entenem que és de mala educació i com una imposició, parlar-la lentament a fi de que sigui entesa per un foraster o nouvingut. És per això que sorprenen les qualificacions i obcecacions del Sr. Mariano Rajoy i tot el seu gabinet, conjuntament amb tot el PP, pràcticament sense excepcions (resten al marge alguns militants bon amics de la Sra. Montserrat Nebreda o en certa mesura el propi Sr. Albert Garcia Albiol). En aquesta matèria, els poder polítics de l’Estat espanyol actuen de forma deslleial,  en perjudici dels seus propis ciutadans, menys “espanyols”,  per voler sentir i parlar en català.

ÓVicenç Plans, periodistavplans@gmail.com