Anàlisi de l'actualitat i divulgació
NO en la casella de l’Església en el nou IRPF (17/03/2016)
NO en la casella de l’Església en el nou IRPF (17/03/2016)
Les peticions dels seglars cristians de Catalunya als seus bisbes corresponents són molt abundants. En concret, hi ha una petició molt recurrent: la programació dels seus canals estatals 13TV i COPE. Davant d’això, les autoritats catòliques han estat molt atentes però no han fet res per solucionar-ho, llevat d’exposar-ho.
Els continguts dels medis eclesials són obertament anticatalans, i ofenen als propis cristians d’aqui, en general. L’equilibri amb els programes declaradament apostòlics s’ha trencat, i la remissió al nom de Déu o a l’hora de l’oració ja no satisfà a ningú amb una mica del sentit de la dignitat. Per tant, caldria tenir clar quin és el sentit d’abocar tant diners obtinguts per la via de la casella del IRPF en aquestes cadenes.
A Catalunya, per descomptat, ja no té cap lògica, i fins i tot es pot afirmar, pel comú de creients, que són contraproduents, en el cas d’escoltar-les o mirar-les. A partir d’aquí escau passar a l’acció, i no marcar més aquesta casella. L’Església catalana en justifica la seva necessitat per assolir el seu finançament des d’instàncies públiques.
Tanmateix, ara mateix, la seva finalitat és malèvola. Els creients compromesos, en tot cas, han de buscar d’altres opcions que no denigrin ni ofenguin als catalans per ajudar al sosteniment de l’Església. Actualment, aquesta ja no rep directament fons públics que no provinguin d’aquesta anotació, i com a tal, és molt vital per assumir els pagaments dels seus “empleats”, els clergues i les curies, a més del manteniment i inversions en tants edificis i temples.
Aquest fet prové d’un llast històric segons el qual l’Estat havia de compensar les requises en el seu patrimoni (les desamortitzacions), doncs era a través d’ells (rendes agràries i lloguers d’establiments, principalment) que s’obtenien fons per a fer front a les despeses corrents. Un patrimoni, tot sigui dit, que majoritàriament ha provingut de llegats o herències, ateses les finalitats socials o de millora humana que emparen els ideals evangèlics.
Tot i així, no és de rebut que s’usin aquestes assignacions directes, com excepció inaudita en la gestió dels tributs, per a mantenir i ampliar una maquinària de propaganda anticatalana i ideològicament conservadora que oblida els ideals de fraternitat, bona estima i justícia provinents de les ensenyances del Messies, el Senyor.
Escau, com a mal menor, no posar més la creueta en el IRPF d’enguany, i abandonar una via de col·laboració sense sentit i contrària als nobles desitjos que segurament la van inspirar. Els fets hauran de demostrar que es pot fer pressió per aquesta via, i si és el cas, corregir-ho més endavant. Els bisbes catalans, prudents i poc decidits en aquesta temàtica, s’han de plantar, i deixar clara una idea: estimar, abans de res, és respectar i escoltar. Amb els anys, hom s’ha acostumat a ésser colpejat i menyspreat, no sols en les més íntimes conviccions patriòtiques, de la integritat de la llengua catalana o la normalització de les nostres fires i festes, si no també a no donar-hi cap importància i relativitzar-ho.
Doncs això, ara, ja no és possible continuar fent-ho. L’aposta pels valors universals de la dignitat dels pobles i de les persones cal que es concreti també per a Catalunya. Des de l’Església, la inculturació sempre ha estat un element clau per entendre i convèncer, i no pas al revés, com imposició o anul·lació, tal com des d’Espanya, àdhuc, els seus bisbes, pretenen, sense rectificar, des de fa molts anys.
El posicionament del laïcat ha d’ésser per tant contundent: no més creuetes que maltracten la pròpia església catalana, la qual es veu obligada a demanar-ho per sobreviure, tot arrossegant-se pel fang de la seva malmesa dignitat. Per aquest preu, haver de sufragar paral·lelament Radio Estel, i d’altres iniciatives de comunicació, millor no assumir-hi més complicitats contradictòries. Les conseqüències i la reticències envers el desconegut, no obstant això, sempre planen entre els indecisos.
És lògic, i sobre els motius, però quan fa molts anys que es demanen canvis en les programacions de 13TV i COPE i no s’obtè la més mínima resposta pràctica, més enllà dels coneguts “copets a l’espatlla”, cal prendre determinacions possibles i senzilles, a l’abast i disponibles. En aquest cas, no posar la creu en la declaració de la renda IRPF, ni més ni menys.
Per a molts cristians serà una traïció, i en el pitjor dels casos, fins i tot, podrien sentir-se confessament culpables de no expressar la seva catolicitat en els pocs llocs on pot fer-ho amb efectes directes en benefici de l’Església.
Però, si es medita, i s’entén com una mesura temporal, es pot arribar a la conclusió que és la millor opció. L’opció bona sovint és aquella que no és fàcil sobretot si busca el bé comú i el progrés autèntic. És un tema de sacrifici, en terminologia estrictament catòlico romana.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.