Migrants que van i venen, l’hospitalitat (6/3/2018)

Migrants que van i venen, l’hospitalitat (6/3/2018)

A més benestar més oposició a l’entrada de nous migrants, és una constant en molts països rics o zones altament desenvolupades. El debat sobre la immigració a Europa esta erosionant la seva plena realització fundacional, i generant una greu crisis de concepte.

Els programes europeus de protecció dels migrants, entre els que hi ha de forma destacada les quotes d’acolliment de refugiats, per a molts països europeus, i en especial Espanya, s’entén com una qüestió teòrica però que no suposa cap decisió ni aportació pràctica. Tothom sap que l’estat espanyol, per medi del govern del PP, ha impedit i sabotejat les polítiques europeus de protecció de migrants.

Les aspiracions europees, darrerament han anat més enllà i l’esforç polític es basarà principalment en dirigir la protecció del migrants en facilitats per retornar als seus països d’origen o la seva reintegració en països africans (en especial, a Líbia). Tot plegat, només com un esforç financer a fi de pagar aquesta logística amb ésser humans.

Els resultats a Itàlia, la deriva espanyola, les contradiccions franceses o el canvi de rumb alemany evidencien que en el tema de la immigració a Europa encara no s’ha tocat fons. Creixeran, per tant, les dificultats associades a aquesta problemàtica cultural i econòmica, malgrat s’intentin ocultar o dissimular, en forma de pactats silencis o voluntariosos eufemismes, que s’oposen a crits a la convivència amb masses d’immigrants d’arreu del món.

Admetre que una bona part del problema resideix en els països d’origen a fi d’evitar la immigració només és un pedaç ja que no resol el necessari canvi de mentalitat que viure en un globalitzat requereix: no tot poden ésser avantatges, i si es tanquen les fronteres a les persones amb més motius s’haurien de tancar a les mercaderies barates o els serveis quasi regalats,  que provenen de masses obreres de països pobres o vies de desenvolupament.

Salvar i protegir vides, tanmateix, és una prioritat sobre la qual moltes ONG han vist la seva raó d’ésser, ja que la passivitat institucional europea o, fins i tot, ambivalent o contrària de molts estats membres de la Unió Europea, com Espanya, ha deixat un buit escandalós. I tot i així, la política comunitària europea consistirà bàsicament en potenciar els mecanismes de retorn, costosos en medis de transport i manutenció durant els seus preparatius, i també per fer possible la seva reintegració en els seus llocs d’origen.

La reintegració als llocs d’origen és una declaració institucional que feta des les màximes instàncies s’admet acríticament tot i que tingui tots els atributs d’una indiciària xenofòbia.  Els migrants, econòmics o polítics (refugiats), si abandonen els seus llocs d’origen és per raons greus, i dir el contrari és negar-els-hi els més mínims atributs d’humanitat. Ningú vol deixar fàcilment el seu lloc d’origen, familiar i cultural, si no és per raons greus, que són copsats com trivials per les autoritats europees al parlar de la seva reintegració.

El recorregut europeu entre la reintegració i la integració suposa un esforç inassumible en aquests moments, ja que obertament, per medi de diverses i àmplies plataformes polítiques, no es volen més immigrants a Europa. Oferir a aquestes persones acolliment i refugi, tal com des de Catalunya es va presentar en la campanya #volemacollir, ni és una prioritat dels principals estats de la unió europea ni ningú, mínimament influent, en fa un discurs públic de progrés i solidaritat.

L’estat espanyol, tal com denuncien nombroses organitzacions en drets humans, ha anat més enllà, gràcies a l’aval polític de les seves principals forces polítics, PP PSOE i C’s, i practiquen sovint les devolucions en calent, sense més, dels que aconsegueixen entrar en  el territori limítrof espanyol. Així s’estalvien, dràsticament, els mecanismes de protecció i salvaguarda de les persones, totes elles especialment vulnerables, el recolzament organitzat per a que, si és el cas, puguin retornar de forma segura, i també, els eventuals programes en origen per facilitar la seva reintegració, si com a tal és possible.

La reintegració requereix el reforç, en el països d’origen, de les seves municipalitats, com administracions més properes i pràctiques, per a que ofereixen serveis socials bàsics, com imitacions llunyanes de les prestacions existents en qualsevol ajuntament europeu. Una feina tan lloable com impossible en el mitjà i curt termini que no fa res més que evidenciar la manca de polítiques clares en aquesta matèria tan delicada per l’esdevenidor de milers i milers de persones.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.