Anàlisi de l'actualitat i divulgació
Més víctimes cristianes (01/04/2016)
Més víctimes cristianes (01/04/2016)
La desproporcionada potència de foc entre els parts en conflicte, obliga a les minories a usar sistemes de guerra indiscriminats, com els atemptats suïcides sobre gent innocent. Els atemptats de Lahore (Pakistan) són un exemple de com els més febles, la minoria cristiana d’aquest gran país musulmà, pateixen les represàlies del sistema de combat que s’està imposant a nivell internacional.
El sagnant escenari d’infants i dones cristianes castigades amb la mort, la mutilació o amb greus ferides, precisament en un parc infantil, i en la celebració de la pasqua, ha despertat una gran preocupació arreu d’Europa. Entre les víctimes, tanmateix, no sols hi havia fidels cristians sinó també musulmans, els quals igualment són víctimes dels grups extremistes que viuen acorralats pel foc a distància de potents sistemes artillers o bé per aeronaus no tripulades de tret cert. La covardia dels que disparen a molta distància revolta, causant l’horror, els que malden per la seva posició des de la minoria o la marginació.
L’extremisme islàmic afganès havia gaudit d’una certa tolerància en el seu dia a dia a Pakistan, i el canvi de posició de les seves autoritats envers la creixent radicalització dins les seves pròpies fronteres està provocant una forta topada. En els països islàmics, en general, la tortura forma part de les violacions de drets fonamentals que exerceixen les autoritats. La crueltat mútua aixeca tota mena de revenges i odis, fins al punt de que, ja avui, els comportaments suïcides, o d’alt risc, són ja ben comuns en aquestes tessitures.
La resposta de la minoria cristiana, emmirallada pels islamistes, com la pròpia d’occident, i en especial d’USA, serà molt difícil. Viure a la defensiva a Síria, l’Afganistan, per un cristià, és quasi impossible. Ara també al Pakistan, i a Egipte, entre d’altres. El més greu d’aquesta situació és que l’occident de l’alta tecnologia i de la guerra total no és l’origen cristià d’aquestes víctimes de l’extremisme islàmic. La seva gent cau pressa d’una forta tensió geopolítica i d’ideals bàsics, de les quals no en són art ni part, a grans trets. La sortida de les minories populars cristianes en l’entorn islàmics, com passa a Palestina, sovint passa per fugir, fent les maletes en un èxode no correspost des de l’occident acomodat.
El proper dilluns, a Barcelona, a l’Església de Santa Anna (prop de la Pl. Catalunya) es convoca una pregària i celebració litúrgica, cristiana, segurament catòlica, pensant en els valerosos cristians paquistanesos que han de refer-se l’endemà de tant de terror. Per a ells no sols s’adreçaran paraules i oracions de condol sinó principalment ànsies de superació i el més sentit recolzament. Serà un desig sincer, senzill i obert, en el qual la comunitat paquistanesa de Barcelona, musulmana o no, s’hi sentirà igualment atreta.
Davant l’atrocitat i el menyspreu per la vida i el sofriment dels nostres semblants, cal actuar amb determinació, però sense caure en els mateixos paranys de la venjança o el terror. Aquest exercici és el més complicat. És el problema no resolt de la convivència humana, davant dels agressors que organitzadament volen destruir els valors compartits del benestar i la integració. Aprendre a conviure amb el risc segurament no s’hauria d’haver oblidat mai, i així, el sentit de l’hospitalitat i a l’acolliment seria més defensable.
En comptes d’això, ignorant les realitats més complexes o ajornant determinats posicionaments, creiem que és possible viure en castells de comoditats i seguretats. Per alguns, fins i tot, són i seran propostes polítiques, per a garantir societats tranquil·les i assossegades, i d’aquí l’alça que tindran formacions d’ultra dreta o simplement conservadores arreu d’Europa, tot plegat amb la complicitat de la resta de partits.
Curiosament, en un globalitzat, amb múltiples opcions d’intercanviar informació i experiències, s’esdevenen tota mena de recels, desconfiances i, al final, ultratges. Les diferències mal enteses o excloents generen un conflicte, tant pels que les pateixen, com pels que les ocasionen, ja es senten amenaçats, en general, i així es generen les condicions de l’enfrontament més primari. Quan hom no sap viure en la contradicció només espera eliminar-la, i amb aquest propòsit està disposat a tot el que calgui.
Les vicissituds del Pakistan, com un dels nous països del món que obertament diuen disposar de l’arma nuclear, no ens poden deixar indiferents, i si la seva minoria cristiana és la víctima casual d’una tensió que desconeixem encara amb més motiu.
Els morts de Lahore els podem recordar però el més decisiu és que segurament ens estan avisant d’alguna cosa més rellevant. Potser són l’avís del començament d’una lluita sense igual entre els humans, en la seva quimera, ben natural i necessària, per imposar-se i sobreviure a qualsevol preu.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.