L’opció de l’abdicació (27/7/2015)

L’opció de l’abdicació (27/7/2015)

En contra del que sempre s’havia esperat de la renovació monàrquica espanyola, la postura del nou rei ha quedat ancorada en una idea d’Espanya totalment servil amb les pretensions imperials castellanes. Des de Madrid, la restauració monàrquica sempre ha estat una pretensió conservadora, propia de les dretes més reaccionàries.

Davant el nou escenari polític, no obstant això, amb l’efecte domino de descrèdit de la institució reial, en una galopant efervescència de retirada d’imposicions simbòliques que cercaven legitimar entre el poble la corona espanyola, s’obre, de nou, l’escenari de l’abdicació reial. Com tal vegada ho van ésser els reis espanyols anteriors, de principis del segle passat.  L’eventual posició arbitral de la monarquia dins el respecte als furs territorials i a les nacionalitats històriques ha quedat totalment esvaït, a més de constituir-se com un garant de les pretensions populars.

Tot plegat eren papers jurídicament inadmissibles dins de l’estat de dret, i pels quals no hi havia cap recorregut, malgrat la imaginació d’alguns polítics audaços. Ara ja s’ha descobert l’engany: la dinastia borbònica no té res a oferir, llevat de despeses i escàndols. Sempre ha estat així des del principi. La representació de l’Estat, sense contingut polític, no és versemblant, llevat que es condueixi de forma opaca i d’esquenes als parlaments i als ciutadans. I això, encara és més impresentable. Tampoc té cap ni peus que sigui el rei espanyol el cap de les forces armades, de tots els exèrcits. El qui no té cap més mèrit que el seu origen familiar amb un passat ple d’arbitrarietats, no pot assumir aquestes funcions, ni que siguin de forma simbòlica.

El bon govern de la milícia per terra, mar i aire, és una qüestió estrictament professional a la qual, en cas de que tingui funcions rellevants, li sobren tota mena de prejudicis i maquinacions. Per tot plegat, fins i tot des d’aquestes instàncies, i amb els nous aires d’improvisació i superficialitat que provenen dels palaus reials, no es veuria malament l’abdicació i liquidació del sistema monàrquic.

Potser seria la píndola que voldrien fer empassar als territoris, bàsicament  catalans i bascos, per continuar en el projecte hispànic. La vertebració hispànica, no obstant això, ja fa temps que és una quimera i un absurd. Doncs, ni reconeix clarament els actors d’aquest suposat pacte col·lectiu ni admet els sistemes de revisió dels vincles originaris.

Al contrari, perpetua uns poders ocults, en forma de conspiracions militars, alts comandaments policials, antics alts governants i funcionaris de l’estructura de l’estat central, per una banda, i de l’altre, alimenta la ignorància sobre els seus orígens imperials, pels quals en base a la força dels conqueridors, els castellans s’han apropiat d’Espanya. Davant d’aquest escenari el maquillatge monàrquic és el que més sobra, i si es tenen en compte les bases de la seva restauració, per part d’un règim feixista, sense cap legitimitat, encara més.  L’accés a la regència d’una persona desvinculada de les dinasties reials per sang, fins i tot ha provocat les crítiques dels seus més fidels seguidors i defensors. Ara per ara, només queden detractors de la monarquia.

Els figurants i comparses en les desfilades i aparicions del rei també volen plegar. La monarquia espanyola s’està plantejant abdicar i autoliquidar-se com ho va fer la branca cosina dels carlins, pels quals ja no existeix cap candidat malgrat ésser els únics amb autèntic vincle successori a la corona. Ningú és vol apuntar a ésser rei de res, com institució unipersonal, per a la qual la seva pròpia dignitat també té la seva importància. Els reis pertanyen al passat però, en tot cas, ja s’ho faran....

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook