Localització d’empreses (10/2/2015)

Localització d’empreses (10/2/2015)

La dinàmica d’algunes multinacionals establertes a Madrid està obligant als seus proveïdors a tenir la seva central o assistències tècniques al mateix lloc, com és el cas d’Orange. Si bé aquesta dinàmica també es reprodueix a nivell europeu, com per exemple amb Solvay, Basf o VAG, tot generant greus tensions en el mercat de treball, el problema rau en l’origen d’aquesta necessitat. Efectivament, per raons empresarials, de caràcter estratègic o per raons de costos, es poden prendre opcions d’aquest tipus. Un altre tema és, com senyala Joan Aregio, Secretari d’Ocupació i Relacions Laborals, del Govern Català (https://web.gencat.cat/ca/inici/index.html), que això sigui fruit d’una imposició administrativa, directament a través de clàusules contractuals o indirectament gràcies a determinades exempcions fiscals o facilitats en l’ordre dels equipaments. Com va quedar palès en la compareixença del Sr. Artur Mas, a la Comissió d’Investigació sobre Frau Fiscal, del Parlament de Catalunya, sovint s’han de fer gestions des del àmbits públics per protegir els llocs de treball o atraure’n. Aquestes gestions de quina naturalesa són? Una primera i fonamental gestió és dirimir l’aplicació d’alguna exempció fiscal, sense que signifiqui un exercici arbitrari, generant una singularitat. Què difícil! I encara més: què difícil pels governants catalanes, emmordassats com estan en la lluita contra el dèficit o per limitades atribucions competencials en aquesta matèria, tota ella reserva a la llei, com no podia ésser d’una altre forma. Qualsevol exempció fiscal, equival a deixar d’ingressar menys a la caixa pública, i per això, un ús indiscriminat d’aquest mecanisme podria ésser una font d’evasió tributària, per passiva, difícil de quantificar... Sobre aquesta qüestió, l’únic diputat que en va insinuar la seva importància, en la comissió esmentada, va ésser el Sr. Oriol Amorós, al mencionar l’aportació d’experts tributaris. Cap altre diputat va voler mullar-se, tot defugint la seva responsabilitat pública. Davant d’això, només s’entreveia, per les poques ungles que li quedaven, una certa desesperació al Sr. Josep Enric Millo. Aquest diputat, pel seu profund coneixement del teixit industrial i comercial català, si és conscient de les limitacions i perplexitats a les quals s’enfronta el polític decidit a salvar llocs de treball, en forma de localitzacions industrials. Llàstima que no ho pogués afirmar al marge de la dialèctica buida que alguns dels seus companys de partit plantegen, en detriment de la bona salut empresarial. Una altre gestió que poden fer els polítics governats o no, com qualsevol diputat exerceix, però que no van mencionar, és l’anomenada “subvenció indirecta”. Aquesta pràctica, teòricament perseguida pels mecanismes de competència de la Unió Europea, i que sobre el seu control hi ha molt a dir, s’usa de forma freqüent. Consisteix, per exemple, en aportar medis públics o privats, degudament apuntalats amb finançament públic, en línies pròximes o paral·leles d’investigació i recerca, o bé a prioritzar determinades infraestructures d’interès general (enllaços de carretera, estacions de ferrocarril,...). Aquest suport, d’alt valor econòmic, ajuda a mantenir la localització de l’empresa, però no es pot fer explícit ja que podria generar un debat sobre les regles de la competència.

© Vicenç Plans½ periodistavplans@gmail.com