Llàstima de diputats (24/2/2015)

Llàstima de diputats (24/2/2015)

La indagació periodística porta sovint a descobrir noves dimensions. L’activitat parlamentària, com molts altres àmbits socials i econòmics, és poc conegut i explicat. Ara, gràcies a les comissions d’investigació en tenim més coneixement, ja que són molt mediàtiques. Sobretot, la vigent sobre frau fiscal, amb aparicions estel·lars com les de Jordi Pujol Ferrusola (1958). Gràcies a això o a ell, coneixem una mica més, no als investigats, sinó als nostres representants: els diputats. Les cares i els noms dels que han aconseguit col·locar-se en una llista electoral, i potser per atzar ocupar un seien al Parlament. I la sorpresa és doble,doncs no sols ens costen molts diners als ciutadans sinó que la seva feina és mediocre i amb molt poc valor afegit. No sols en les sessions plenàries, on es limiten a votar o a fer gatzara, sinó sobretot en els comissions o d’altres àmbits especialitzats. Però on queden més ben retratats és en les comissions d’investigació, doncs poden tenir la sorpresa d’haver d’encarar-se a un compareixent exigent amb el destí dels seus impostos. Curiosa paradoxa, segons la qual el frau o evasió fiscal podria derivar-se, sensu contrario,  en el mal us o dilapidació que fan els diputats del que hi ha en el calaix públic. De fet, tot plegat podria estar del tot viciat. D’acord amb fonts oficials catalanes (https://www.parlament.cat/web), només un 16% dels diputats són creadors de riquesa com a empresaris en sector productius de bens i serveis, agraris, industrials o terciaris.  Tota la resta, directa o indirectament, depenen dels dinamitzadors econòmics que són els únics generadors de valor afegit per a poder pagar impostos. Un 84% del diputats catalans (no cal entrar en detall sobre els espanyols, doncs resultaria escandalós) o són funcionaris d’administracions vàries (30%), advocats exercents (13%) o bé directament polítics professionals (29%). Resta un petit marge de professionals liberals, més o menys productius. Aquesta radiografia de la càmera catalana planteja clarament un desafiament: la lògica de les classes extractives o col·lectius de persones dedicades a xuclar la riquesa dels que treballen, innoven o s’esforcen. Les classes extractives només es mouen en el seu propi benefici. Si com diuen ufanosos els nostres diputats ells representen aquest país, a la pràctica potser no farien falta si fessin la feina els sindicats d’empleats públics, les comissions del col·legis d’advocats o les militàncies dels partits polítics, ja que amb les seves quotes ja podrien viure sense necessitat d’exigir-nos impostos, inspeccions i contínues insinuacions de frau i evasió fiscal. El que estan aconseguint és liquidar el concepte natural i espontani d’optimisme, segons el qual els ciutadans tenen il·lusions per emprendre, construir i somiar nous projectes. La seva visió esbiaixada de la realitat empresarial, econòmica i comercial, per raons egoistes de tenir garantida la seva permanent seguretat i comoditat, és motiu de desmoralització col·lectiva. La minoria silenciosa de diputats empresaris, des d’empreses agràries, turístiques, comercials, de logística,... ha de trencar aquesta tendència, ja que, per sort, tenen una representació semblant en tots els grups polítics. Però serà molt difícil! El nucli dur, 1/3 de l’assemblea legislativa, ho impedirà com sigui, doncs viuen del partit i de la política, exclusivament. Han de fer lleis a tort i a dret, ampliar el número de comissions, fer més celebracions i commemoracions, crear nous i enginyosos tributs,... tenen molta feina: han de continuar. Al final tot plegat generarà discussions i conflicte, i el 13% dels diputats advocats, també en viuran, esmicolant i succionant el poc que quedi. És una panorama desolador. On aneu emprenedors? Feu-vos funcionaris i tot us serà més fàcil!

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook