L’honor ferit dels espanyols (23/4/2015)

L’honor ferit dels espanyols (23/4/2015)

Entre bona part de membres de les Forces Armades espanyoles resta un record amarg sobre el comportament espanyol en el Sàhara Occidental. Encara que ara ja no hi siguin els principals protagonistes directes, en les seves files, es manté la seva indignació, per la retirada vergonyosa del 26 de febrer de 1976. El que és una de les darreres colònies espanyoles, a més dels territoris històrics ocupats de Ceuta, Melilla,... o la pròpia Catalunya, les Canàries o Euskal Herria, és manté com un afer pendent.

Les tropes espanyoles, garants de la sobirania i seguretat d’aquest territori, es van retirar sense més abandonant la seva gent i els seus recursos a un infame espoli i arbitri. Aquesta situació s’arrossega durant 40 anys amb enganys i traïcions cap al poble sahrauí.  Les autoritats militars espanyoles viuen, encara avui i com no podia ésser d’una altra manera, amb ressentiment aquesta ordre de retirada. Ells són testimonis directes, i segurament així es demostrarà, dels estralls provocats pels cossos repressors marroquins sobre la seva població.

L’esperança ara està posada en el jutge Pablo Ruz (1975), titular d’una plaça del tribunal especial conegut com “Audiència Nacional”. Aquest magistrat, atenent denúncies directes de víctimes de tortures i crueltats sobre persones del poble sahrauí, està decidit a processar personal policíac i militar marroquí. La base jurídica inqüestionable, per fer-ho, no és la protecció dels drets humans ni la justícia universal (això ja no és possible després de la supressió legal d’aquesta facultat per part del PP, poc ansiós sobre aquestes qüestions) sinó el fet de que els crims perpetrats sobre territori del Sàhara Occidental són encara sota jurisdicció espanyola.

La retirada, de fet,  de les tropes, el 1976, sobre aquesta part d’Àfrica, no implica suprimir, sense més, la responsabilitat espanyola per garantir la seguretat i integritat dels seus habitants i bens, doncs la qüestió de la sobirania, encara que sigui litigiosa, és manté. Els marroquins, amb la passivitat espanyola i la complicitat americana, per aconseguir el control del territori no van dubtar a usar armes químiques contra població indefensa, i alguns dels seus agents de seguretat i defensa van maltractar i castigar de manera frontalment contrària als drets humans gran quantitat de persones oposades a l’ocupació.

Les forces de seguretat espanyoles van decapitar els moviments opositors d’afirmació territorial previs al Front Polisari (organització per l’alliberament d’aquest territori desèrtic ric en matèries primeres i pesca continental, https://www.saharacatalunya.org/), com a demostració de la seva determinació per controlar i governar aquest territori. Tanmateix, quan és evident, per raons pròpies del territori i del context internacional, que ja no és possible mantenir el règim colonial, en comptes de liderar un procés d’autodeterminació, els espanyols es van inhibir, abandonant a anys de sagnant crueltat i sofriments terribles tot un poble.

Per això, sembla impossible que ara un jutge espanyol entri en matèria. És com un miratge d’aigua fresca enmig del desert, per una poble sotmès a una injustícia permanent i tremenda. Però per les venes dels militars espanyols no sempre hi corre odi i malfiança, també hi ha humanitat i fam de justícia. En conseqüència, entre el membres a la reserva, els actius i entre els aspirants en les diferents acadèmies, hi plana l’ombra d’un fantasma sobre el seu honor. Saben que van actuar malament, i que les pàgines de la història no els hi podran reconèixer mai cap mèrit. Van ésser còmplices d’uns interessos de passivitat que encara s’han de denunciar. No resulta estrany que tant poca gent vulgui ésser militar. Quan més falta fan més lluny marxen!

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook