L’esforç continuat és la solució (21/01/2016)

L’esforç continuat és la solució (21/01/2016)

Els problemes derivats del racisme (per raons d’aparença física) o de la xenofòbia (per raons d’ésser un immigrant) poden provocar una greu radicalització entre determinats col·lectius de la societat. Les lleis democràtiques persegueixen aquests comportaments però a la pràctica es mantenen aquests posicionaments, de forma més o menys declarada. En el món de l’habitatge, per posar un exemple, i d’acord amb el que viuen molts API (agents de la propietat immobiliària), després de visitar un pis, o fins i tot abans, de forma oral, hom acaba preguntant per l’origen i condició dels veïns amb els que eventualment hauria de conviure en l’espai comú de l’escala o d’altres com els patis de llums (des d’on se senten totes les gatzares i misèries dels de dalt, de baix o de davant).

Si és dona el cas, de que l’escala està majoritàriament habitada per persones d’origen magrebí (o més col·loquialment “moros”), hi ha qui manifesta obertament que no cal ni tant sols visitar el pis, tot i que podria ser-li del màxim interès per posició, prestacions o preu. L’argument, en aquests casos, és per raons senzilles de convivència: “fan molt de soroll”, “sempre estant amunt i avall”, “embruten els espais comuns”, “no ens entenem”, “intimiden amb les seves vestimentes”,... En concret, en el cas dels immigrants magrebins, normalment marroquins, però de forma natural també en d’altres col·lectius semblants, hi ha la tendència a agrupar-se per barris o carrers, on sigui pel tipus de construccions, pels seus preus de lloguer o pel fet de coincidir-hi, s’acaben convertint en llocs quasi segregats, plens d’antenes parabòliques, on les dones es fan sempre presents pels carrers, i els homes desapareixen, si és el cas, cap el treball. Tot plegat, amb el denominador comú de molta canalla, en els horaris no escolars, tot fent-se els amos del carrer o d’altres espais públics.

Amb l’adolescència, alguns joves viuen aquesta situació de forma extrema, ja que han pogut viure en l’ambient escolar com eren respectats, àdhuc admirats, però sense continuïtat respecte a la seva vida social, a l’hora d’accedir al treball, a l’habitatge o al lleure. Les mares de molts joves inserits dins el sistema català d’ensenyament ni tant sols entenen el català o el castellà, i viuen una realitat molt allunyada dels seus fills, i fins i tot, dels seus marits, tot llastrant una eventual integració d’aquestes persones, com a famílies molt àmplies i estables, en general. Les polítiques d’habitatge en cap moment s’han abordat sota criteris d’integració social ja que la intervenció pública no ha donat cap pauta en aquest sentit. Sense planificació, amb ganes d’abordar els problemes reals, no és possible escometre cap política encertada de dinamització col·lectiva. Cal treballar sobre dades racials per combatre el racisme, malgrat sigui perillós i difícil.

Com cal treballar sobre els col·lectius d’immigrants per combatre la xenofòbia, malgrat s’hagin de fer llistes per coordinar esforços. Aquest és un treball de detall que normalment no volen fer els grans estats ni les administracions potentades. Requereix molt de sentit comú, concertació social i diàleg de carrer, res més lluny del que esperen els polítics en els seus mandats. En l’ordre municipal, és lleugerament diferent, però es mantenen les dificultats. Deixar l’evolució del barris al millor postor pot acabar generant trames urbanes impenetrables amb el pas del temps. Les societats obertes i cohesionades això no ho poden permetre, i per tant, caldria tenir clar dues coses bàsiques. La primera és ben senzilla, i la segona és més complicada.

De la mateixa manera que es possible detectar els col·lectius tendents a les pràctiques de mutilació sexual (ablacions en les noies) també és possible saber carrers i barris que són o seran guetos de marroquins, paquistanesos, romanesos,... i per tant, si se sap o es pot saber ja es poden buscar solucions. En segon terme, cal un esforç col·lectiu en forma de recursos per impedir la degradació social, en forma d’exclusió, més o menys declarada, com passa amb el racisme o la xenofòbia. Sense recursos públics, per polítiques directes d’intervenció, suport o finançament, però també de debat i lideratge, la societat pot quedar cega davant els problemes racials o d’immigració.

L’Europa occidental viu en un atzucac sobre la millor manera de conviure, en llibertat, amb tanta població forana, per moltes raons. I el pitjor, en aquests casos, és ignorar-ho, silenciar-ho o bé no parlar-ne, com passa amb l’oferta de lloguer de pisos quan s’omet el tipus de veïnat quan resulta que és el més determinant per a molts que cerquen habitatge. És per pensar-hi...

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook