Les trituradores de la Sra. Colau (20/01/2016)

Les trituradores de la Sra. Colau (20/01/2016)

La campanya de la poda en els carrers i places de la ciutat de Barcelona, a requeriment de l’equip de govern es fa equips mòbils de trituració de les branques que sobren. Aquesta activitat és molt sorollosa, provoca dificultats de circulació, aixeca polsim de la fusta i genera emissions contaminants del potent motor de trituració. Els ciutadans afectats aguanten resignadament la seva implacable activitat destructiva, tot desconeixent que la seva finalitat és l’activitat forestal i no pas la urbana.

Davant d’aquest despropòsit, els responsables municipals barcelonins queden inactius tot pensant que estan fent un favor al medi ambient, ja que al triturar les restes vegetals aquestes es podran reutilitzar com a coixins naturals o com a base de compostatge. Caldria revisar si el nivell de vibracions sobre el terreny i el soroll intens que projecta als residents i vianants és l’adequat, per a unes exigències europees molt distintes de les americanes. El vehicle triturador contractat per l’Ajuntament de Barcelona és de fabricació nord-americana (marca Vermeer, amb seu a l’estat d’Iowa), i com a tal està concebut per operar en espais oberts de tipus forestal o equivalents.

En cap cas, el seu destí, per la potència emprada quan treballa a ple rendiment i la seva adaptació com remolc especial d’un camió de gran tonatge, és la millor opció per moure’s i treballar, en una trama de vies d’alta ocupació com les de la ciutat de Barcelona, sobre tot tenint en compte, que part de la seva activitat afecta també les voreres. Tot i l’agilitat dels operaris municipals per no allargar aquestes activitats industrials en plena via pública, els efectes són igualment molestos i intrusius per a la normalitat ciutadana. La poda hauria de provocar les mínimes molèsties a la ciutadania, tot recollint-se les restes vegetals i essent conduïdes a plantes de tractament, com segurament s’exigiria que ho fes un particular. La massiva acció de poda que cada any necessita afrontar l’arbrat de la ciutat comtal no justifica que es faci amb uns medis industrials totalment desproporcionats.

En general, sobre això, també sorgeix el dubte sobre la constant proliferació d’equips mòbils que realitzen activitats industrials: bombes de formigó per a paviments de locals comercials o millores estructurals que un cop acoblades als camions formigonera converteixen la via pública en autèntiques selves de manegues, camions taller per canviar neumàtics o bé fer reparacions en vehicles avariats, activitats logístiques amb transvasaments de càrrega entre camionetes en molts xamfrans,... Tots ells, cada dia conviuen més amb l’activitat ciutadana habitual, ja que aporten serveis necessaris, tot i que provoquin un descontent que va augmentant amb el temps. Si aquestes activitats les desenvolupa un particular, els medis propis de la Guàrdia Urbana no triguen a aparèixer, si més no per comprovar si s’ha completat la burocràcia pertinent.

No així, quan són activitats fetes des d’instàncies municipals, les exigències ja no són tant altes, i s’esdevenen certes contradiccions. L’activitat transformadora o industrial de qualsevol tipus hauria d’ésser la mínima en l’espai públic urbà i qualsevol altre igualment públic. De fet, constitueix una conquesta popular de molt valor l’habilitació de l’espai públic com lloc de convivència i tolerància. Per tant, no poden ésser un lloc de facilitats per activitats econòmiques que provoquen molèsties als veïns. Les persones saben que cal ésser flexibles amb determinades excepcions, com obres, treballs de neteja, usos temporals,... però no entenen que per pura conveniència es facin activitats innecessàries, com el triturat de troncs d’arbre, en els carrers i places de la ciutat. En tot cas, caldria recollir-ho i endur-s’ho a llocs adients per esmicolar-ho, per a ésser usat com adob.

Sorprèn aquesta deixadesa municipal barcelonina. Van treure la pista de gel de la plaça Catalunya, amb l’argument que era una activitat econòmica sense cap interès públic, i certament tenien raó, però ara cal mantenir aquesta coherència en tantes altres activitats econòmiques, com les terrasses dels bars i restaurants, entre d’altres, a fi de garantir i preservar la naturalesa pública, ciutadana i de convivència dels espais públics compartits.

En tot cas, hi ha molt de recorregut, per permetre en aquests espais, tot tipus d’activitats cíviques, o d’altres manifestacions dels neguits ciutadans, com llocs de memòria també, a fi de que no siguin segrestats per tota mena d’audaces invasions comercials, més o menys disfressades de bona voluntat.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook